RECORD NÚM. 4
Coneixíem bé l’entrada al bosc,
però no en sortíem mai pel mateix lloc.
No temíem l’atzar, perquè tanmateix
trobàvem sempre el camí a casa.
A la cruïlla, on el meu present
i el teu endemà es bifurcaven,
dominaves el comiat i jo
em sabia captiu del buit. Patia
perquè oblidassis el retorn, els clars
de l’arbreda i els clars dels nostres cors.
Les ablucions
Adia Edicions, 2026
Més sobre l’autor, ací
NÈNIA PER A CORS
DELMATS
29/10/2024
La
mort de tota mort ara et bressola.
Antoni Ferrer
Heus ací el temps enfangat.
Lentament, es dessagna el record: la nuesa del record.
Que s’acomoda la ignomínia al buit de l’oblit.
Que la llum s’esmuny en la cavorca de la nit.
Que enmig de la fosca del cel la pols esborra rostres.
Que les llàgrimes renten carrers exhumats.
Que ens arriba el crit animal de la carn ultratjada.
I un tendre esperit ens commou en la desesperació.
I un cor que batega a dins ens desperta l’ànima.
Com defugir ara de la humana solitud
dels que han emmudit en aigua i fang?
I com suportarem la ferida sense bàlsam
ara que tot el record és latència i llacada bruta?
Dins de Que
torne la joia pura del carrer! Versos per la dana (llibre col·lectiu)
Onada Edicions, 2025
Més sobre mi, ací
RECORD DE LA BRETANYA.
Porta cors de suïcides la tarda que s’obri
a l’altra banda del cristall.
Caminant perdut pel
temps que ha fet
malbé les roses, poques coses he trobat per
guardar-hi, o no ho he sabut fer.
D’altra manera, com
havia de fer
tant de mal una copa de conyac trencada
a les quatre de la tarda?
Tota la literatura
que he inventat;
tots els jocs que he punxat per les parets;
jo mateix ─invent meu─, són paranys que porten
als soterranis dels jardins quan, amb l’hivern,
és arribada l’hora de tornar a llegir antics
missatges de llum.
Rellegint-los he
recordat aquell migdia,
camí de Sant Tegoneg, quan ens ens omplírem
les mans de llesques de banderes,
de cabelleres de magrana; i, desafiant la pluja,
cantàrem les nostres antigues cançons,
al davant d’uns àngels que ens estimàren
sense comprendre la nostra llengua.
Les
flors de Bruc
Septimomiau, 1978
Més sobre l’autor, ací
Vam néixer a un barri on els carrers
eren el nostre tercer cognom.
Seguíem la llei mascle, marcials, misògins,
lleials a qualsevol injustícia que de grans,
muts, penedits del tort sense epopeia,
ens va fer imprevisibles,
com la desolació d’aquest lloc que va unir-nos,
com aquesta ciutat plena de cors
amb un lleu mecanisme de coratge.
Al final, quan ja no sabrem què fer a casa
ni ens pesi no haver atès els nostres vius i els nostres morts
com hagués calgut,
quan haguem purgat trenta anys i un dia tanta vergonya,
potser ens salvarà
la breu recompensa de l'engany
i la sort que ens ha lliurat de ser perfectes.
A favor de l'enemic
Viena edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
El sol que entre esglai
i esglai entra
fereix la nostra intimitat
preservada no sé per què.
Despertar-me i passejar
pel teu cos; res més.
Que les meves hores
sempre s’esllavissin per cossos estimats.
Que els meus poemes
—escrits mentre descanso—
tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra
havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca
i el llit és desplegat.
Dits tancats. Antologia 1978-2018
Pagès Editors, 2019
Més sobre l'autor, ací