L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

(Imatge pròpia)

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

Com la flama que atreu

els insectes nocturns i els devora,

així el sol xuclava

el cos bru de la terra

i de la seva ment ara pàl·lida

lluna neixia, freda,

per encendre els contorns del castell on el príncep

pren el determini de la mort de l’adúltera

assassina del pare,

ella i el seu amant,

si hem de tornar al teatre.

Els dits del llamp causen la neu on toquen;

s’obre la neu com una rosa frígida

i tot el món abraça. Colgarà

cases i arbres? La neu

la neu la neu. Arreu soldats de foc

ja han colgat, i no saps

de quin cel que no veus

deu estar penjada la lluna,

l’arbre gèlid de la seva alegria

al teu cor, on arrela.

Els dits del llamp, però,

causen la neu on toquen.

 

Carles Miralles

L’ombra dels dies roja

Edicions 62, 2009

Més sobre l’autor, ací

[ENMIG DE TANTA GUERRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Enmig de tanta guerra, de tenir el cor

com un gat xop de pluja

a l’ombra roja dels dies arraulit,

ara, poeta, t’ha vingut a la ment

que aquí ben a la vora un poeta

antic va llançar fa molts de segles

la consigna que mai

no hi ha hagut cap raó

per a cap guerra, que mai

cap vaixell de bells rems s’endugué

cap a cap troia de belles torres

la bellesa de cap hèlena.

I et fas creus, tan savi com t’has fet,

que, falses com són i han estat totes

les hèlenes i totes les troies,

hagin estat i siguin

tan de veres i reals

tristament totes les guerres.

Te’n fas creus i l’olor de la terra

altra vegada humida respires,

aquí a tocar d’on l’antic poeta

als adolescents la gràcia

immarcesible de la dansa ensenyava

i a cantar aquella consigna.

Carles Miralles

Tres suites

Edicions 62, 2017

Més sobre l'autor, ací