Dimecres
Hi ha una llum diagonal que escapça, groga,
les finestres més altes de les cases.
En tarda laborable tothom porta
les cares més honestes com si res:
és el dia anodí l’indret perfecte
per descobrir ulls amables, bons auguris,
lletjors reals, records de nit d’insomni.
Em sé viva aquests dies, vaig perduda,
eficientment mediocre, en el punt mig
entre la irrellevància i la mentida.
Mentre espero al semàfor com tants d’altres
encara amb el dinar viu al record
i aquella somnolència de les tres
sé que ningú sabrà que no tinc rumb.
He estat anys sense èxit en l’intent
d’esborrar-me sencera per guanyar
mil escales de gris en una feina.
He aconseguit els grisos —no l’oblit.
Penso que, igual que els altres, jo també
sé travessar els carrers sense consciència;
només em queda un dubte, que m’amago:
Pot ser que si jo veig en els seus ulls
preocupacions puerils i grans tragèdies
en mi veuran el buit, el blanc, els ossos?
Clara Ballart Lladós
La llum igual
Pagés Editors, 2025
Més sobre l’autora, ací