 |
| (Edifici modernista d'Enric Sagnier al C/ La Pau; València) |
Com el somni que a mitja tarda recordes
haver somiat la nit anterior, i que si no fos així
s'hauria perdut per sempre no saps on,
un incident fortuït, un objecte,
un comentari innocent d’algú
pot fer que trobes un fragment teu
que fins ara duies ocult a la mirada,
en la manera, segons tu natural,
de cordar-te les sabates.
Però es tracta ben bé de recuperar?
Quina distància s'obre entre recordar
i pensar que hem viscut algun fet?
Entre somiar i recordar el somni?
La imatge congelada de mi mateix
que ara tinc al davant, aquest fòssil
en blanc i negre de la meua infantesa
―som a mitjan anys 60,
hi tinc vuit anys, és un primer de maig
a la Casa de Catalunya, carrer la Pau,
en un edifici modernista de 1906
dissenyat per Enric Sagnier
que feia xamfrà, lloc habitual aleshores
de celebracions familiars,
estic mirant a la càmera amb els meus pares,
duc una corbata de goma elàstica,
i ells somriuen mentre jo els prenc pels muscles,
orgullós i alegre, com és propi de l'edat
(els nens s'imaginen sempre que els seus pares
són més del que realment són, i fan bé),
i que a mig àpat vingueren crits del carrer:
una gentada estranya corria, fugint―,
vull dir, la fotografia que he trobat avui
en un àlbum familiar, inesperadament,
és sols un record o ja el record d'un somni?
O potser alguna cosa més?
De vegades, és un record allò que ens salva.
Antoni Defez
Metralla esparsa
Ed. Bromera, 2014