per davall de les ones,
res que m’espente
a embrutar-me de pols,
a tocar amb un dit
la mar que he rejuntat
amb el cabàs
del deliri adormit.
Com escabussar-me
sense trencar l’horitzó plaent
on els blaus es fonen?
És de sol aquesta espurna
que balla entre l’aigua
i la pell gebre d’anhel.
La
costura del magma
Onada Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
Pedra
lliure
També
són misticets
aquells
pensaments que
frunzeixen
el seny
dels
que fereixen
amb
llurs pistoles
la
pedra lliure.
El
còdol restarà enfonsat
sota
el teu pit de mamífer.
La
teva música,
inhòspita,
humida i encisadora,
perpetua
el concili
del
fàstic i de l’agonia.
El
bell mig esguard
de
qui ha traït la follia
i
les pors fútils de la daga.
Sense
dissipar l’anhel
frueixes
joiosa en el cel de l’apatia.
No
pot haver-hi cap treva
amb
qui ha malmés
l’acció
d’afeixugar-te el cor.
Navegant de pors quotidianes
Universitat
de València – Edicions 96, 2024
Cobla
Tota paraula neix d’un llarg anhel
que s’afina en el torb i empeny l’allau,
i en fondre’s busca el riu i n’és l’esclau,
fins que s’hi espilla, infús, el blau del cel.
Gran risc és barbollar, prop del parany,
perquè enllà del parlar foscant i estrany
llengua evident es gira en desengany.
La llum volàtil fuig, en l’airecel,
mes si l’escrius, el somni es torna brau
i t’és diví l’atzar que tira el dau
i en lloc del sis concita un bell estel.
Si vols remoure el rastre de l’engany
tot serà absurd, privat de foc i afany,
i trist viuràs, com qui s’aboca al plany.
La parla és la masia del rebel
que baixa al gorg, pels balços de l’afrau,
i del casull ronyós en fa palau
i del deliri acerb raó de mel.
El cant deleja el gorg que ve d’antany.
No en veus les clares aigües? Fes-t’hi un bany.
Poua’n el fons. I crea, amb mots, l’estany.
Vitralls
Edicions Proa, 2025
Més sobre l'autor, ací
COLORS D'AMOR
Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.
Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.
El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa
del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.
Aor
Amadeu Oller, 1976
(Imatge pròpia)
Sagna el
roquissar
sota les ruïnes
de la llum.
Abans d’engendrar
la forca, el lledoner
s’abandona a un foc
extrem.
En una terra fosca,
arrabassada a l’odi,
la rella de l’oblit
forada os i anhel.
Per sort, la pedra
intueix un lleu
remoreig d’aigües.
Alfabet de l'ombra
Pagès Editors, 2023
Més sobre l'autor, ací