EL MISÀNTROP

(El misàntrop. Brueghel el Vell, 1568, Museu Capodimonte)  

EL MISÀNTROP

Mai no he begut

l’alcohol dels justs dins polsoses tavernes,

mentre sonava

entre els plecs de la llum una música freda.

Mai no he dit, sem i inebriat,

mirant una ombra que passava:

"Heus ací l'ornament, la tempesta,

el veritable déu gronxant-se entre dos blaus.”

Mai no he cregut

sentir dellà els llindars un fressejar luxós

ni he imaginat

fulgents casoris de tenebres

ni els funerals d'un príncep

ni el turmell maltrencat d'una princesa.

Els meus records són pedra:

ni un fil de lava

serpentejant dins els congosts

de la memòria,

ni un sol muriac ajupit dins la fosca.

Ara, algú se'n va deixant la porta oberta

i entra un celistre fred, que a penes sent.

Quiet i buit, contempl el que m'envolta:

per sobre del meu front

no s'hi enlairen sis llunes

ni al meu costat abeura

la fràgil verge una àliga gegant.

Un cansament rosat ha enquistat els meus membres.

Ja no dic res. En somnis, 
                                        els ossos em floreixen.

Andreu Vidal
Els dies tranquils
Gregal llibres, 1988
Més sobre l'autor, ací

LES DONES DE WINSPERG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fores a Winsperg, Carlota, aquella alba callada 
i em dugueres a l'esquena com un feix 
de llenya prima i delicada -car un poble 
no val més que el rosar d'una besada 
ni sega els camps la dalla de Saturn- 
Tu no ho recordes, ho vius encara;  
ets la mateixa  
i per això no et cal. Jo  
som també el que era. allò mateix  
-un feix de carn que una dona arrossega  
cap a l'altra banda de l'Orc-,  
pro duc encara, com una vira encesa,  
el somrís del rei just clavat a dins la pell   
i per això malembast   
mals versos amb records que no són meus,   
pro que em conhorten   
molt més que no si ho fossin  
i em crec encara
-sempre mig desfermat i a punt   
de ser només llenya escampada    
en un camí desert—    
que és un altre qui viu rera els meus ulls    
i que jo som, Carlota, la llum.
només la llum que tafaneja entre les coses.

Andreu Vidal

Els dies tranquils

Gregal llibres, 1988

Més sobre l'autor, ací

AZBE



(Autor: Nedymar. Imatge presa d'ací)

Calla, Azbe, i escolta
                                 aquest silenci vast,
ferit d'aromes i colors terribles.
Ara és el temps
                        que els arbres s'equivoquen
i els ocells, desesmats,
mosseguen les tres cares de la nit.
Ningú no resa
                      dins la casa dels somnis.
Ningú no cau pels escalons del cel.
I la precisa
maquinària del temps, fulgent prodigi
de peces i engranatges, va girant
de cap enrera,
                       roent, xerriquejant:
Torna la llet
a les sines pansides; lentament
la carn es despodreix i les arbredes
arrelen cap al cel;
                            la llum
retorna cap al sol, passant la lluna,
i un déu de pedra
                           sura sobre el mar.
Tu i jo,
dolça i tràgica Azbe,
                                 encara no hem nascut.

ANDREU VIDAL 
Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988
Més sobre l'autor ací