FRAGILITAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FRAGILITAT

 

Amors, afectes, amistats, vida,

mecanismes delicats i trencadissos

de vidre fràgil i transparent,

conformats de components canviants.

Essència efímera.

 

O potser som les persones,

dipositàries d'aquesta condició inestable,

feta amb subtils ingredients

febles i oblidadissos,

variables, capriciosos.

 

És fàcil creuar la ratlla imaginària

que separa l'estima de l'ofensa,

la decepció del perdó, 

l'afecte de la desafecció.

 

Quin ressort d'orgull i d'amor propi

impedeix entendre i perdonar?

Com es dilueix en el no-res aquesta recança?

En quin moment es creua la línia imperfecta,

el punt de no retorn, 

el tèrbol atzucac de transparències? 

Maria Josep Juan Ballester

Llibre de viatge

NPQ Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací

EL PA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El pa

 

Quan jo era vailet, fa una garbera d’anys,

i passava les vacances a pagès,

anava a buscar el pa, al toc de migdia,

amb la senalla i el perdiguer de l’avi:

el gos es deia Krim, i els meus estius

eren plens de la nostra vibrant amistat.

De retorn de cal Pastisser Nou,

el Krim portava per les anses la senalla,

d’on sobreeixia un enorme pa

en forma de barret de tres puntes,

tres, com els Mags d’Orient.

Aquell pa feia olor de cosa bona.

Les coses bones, avui, on són?

On és el Krim? Massa aviat el perdria,

sacrificat després d’enverinar-se:

un amic de debò, el primer que se’m moria.

Després n’he enterrat tants com molles hauria

aquell pa de tres bonys que el gos portava.

Josep Vallverdú Aixalà

Pa de forment

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autor, ací

LA REL

 

(Imatge pròpia)

LA REL

La rel de l'arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra l'estiu
i l'hivern, al foc, escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.

I no li prenc res de franc!
Que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l'amic que li dóna aigua.

Joana Raspall

Versos amics

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998

Més sobre l'autora, ací

AMICS POETES

(Fotografia de Nel·lo Navarro)

AMICS POETES

Reconec
que tinc uns quants amics i amigues poetes.
No en són molts.
Quatre... Cinc... Sis?
Són gent que vola milotxes, escriu salms, recol·lecta
bolets, admira els ocells,
practica parapent, pasta fang, fins i tot hi ha algun que
pesca peixos...

Elles i elles se saben homes i dones
amb els peus envescats al rall
de les metàfores del carrer
i busquen les seues dosis de consol
sota l'estora de molsa
de boscos impossibles.

És aquesta una clàusula vital
que els converteix en éssers reals,
un gest que els retorna
el control dels àbacs de les paraules
i els aparta de les inútils autarquies
dels somnis.

Jo, mirant de reüll
per l'espitllera de la meua trinxera,
m'esforce per aprendre dels seus  versos.

Nel·lo Navarro

Singladura incerta

Ajuntament de Nules, 2014

Més sobre l'autor, ací

CAMINS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CAMINS 

M'estime les senderes solitàries, 
transitades només per un silenci 
que guaita 
potser un diàleg intens, 
potser una amistat o un amor, 
sempre un secret per desvetllar. 

Hi ha camins que s'acaben, 
com hi ha camins que ens duen a altres.

Hi ha tants camins que es perden, 
inacabables...!

Antoni Prats

La joia

Ed. Bromera, 2008

Més sobre l'autor, ací

AMISTAT

(Fotomuntatge propi a partir d'imatges no identificades preses d'internet)

                                                         a Juana

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

escric paraules que esgarren les distàncies;

paraules amables que volen com papallones

fins les teues finestres, que porten amistat,

que dolçament bressolen els dits de la memòria.

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

mire les llunyanies i les faig proximitats;

distàncies que ressonen en tots els vents,

que evoquen records i passats tendres,

que lluiten contínuament contra l’oblit.

Ara, que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

em capbusse en les aigües del temps;

aigües plenes de gestos generosos,

que esbossen somriures permanents,

que miren de fit a fit el futur i els horitzons.

Sempre he sabut que més enllà de les distàncies

està el fil esfilagarsat de l’amistat i en ell visc

invocant-la en veu baixa, quasi calladament.

(Les lluernes saben de què parle).