[AMIGA NIT, ...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Amiga Nit, conhort que tant delejo!
Jo dic adeu als afers, m'acomiado dels companys de brega, tanco
la porta de la casa i les finestres, i resto sol a la cambra
i penso en tu, dolça Nit, la bona amiga de sempre.
Amb tu m'arriba el silenci, la quietud, la serenor,
com una medecina per al cor atropellat, per a la ment esgotada.
I respiro en tu, clara Nit, després dels adeus a les hores trepidants,
als afers feixucs, als oblits dels qui estimo, i resto sol amb tu,
tendra Nit, que em regales tanta pau i tanta companyia.
Al defora, a l'espai, contemples, com jo, el despullament dels arbres,
ara que som a la tardor, el vol trist de les fulles grogues
que tusten els vidres, les primeres neus als cims airosos.
Vine al meu costat, amiga Nit, i en silenci esguardarem les flames
dels tions encesos a la llar, sense pares, ni fills, ni amics de l'ànima!

 

Lluís Albalate

La Nit: Plenitud de llum

València: Autoedició, 1993

Més sobre l’autor, ací

EL DRAPAIRE

(Imatge no identificada presa de la xara)

I  (el drapaire)

 

L’any passat vaig prometre

de no tornar a morir

en les mateixes dates, la tardor

que mena l’aire fred

i empareda el portal del paradís.

 

Enguany he decidit

plantar-li cara amb noves estratègies:

els sards i les oblades són més grossos

quan l’aigua esdevé freda

i a la cala ningú no et desbarata

el blau monòleg de la solitud.

També el fred contribuirà sens dubte

a aquest recolliment, a aquest silenci

que exigeixen les muses

per comparèixer i dur la màgia

inexplicable de la creació.

La vida al paradís té els seus problemes:

tanta felicitat

esmussa les neurones del cervell

i tal vegada tenen

raó els desenganyats: algunes cambres

de l’ànima sols s’obren

amb les claus oxidades del dolor.

 

Però jo vaig prometre no morir

i les meves paraules no duran

cap pàtina de boira o de tristesa.

Seré aquesta tardor

el poeta del goig i l’alegria:

cantaré el salm del tord, la llar del foc,

els lents rissos del fum damunt el prat

acolorit d’argent amb la rosada.

I espantaré a pedrades el drapaire

avar i taciturn que, com cada any,

devers aquestes dates puja lentament

pel caminal estret que mena a casa,

i em demana aixopluc amb arts indignes

perquè me’n compadeixi:

un lloc a casa teva que és tan gran,

un racó qualsevol per al meu jaç,

sols uns mesos per no morir de fred,

tu que tens tants possibles i que pots...

 

Passa el mateix cada any: no puc negar-m’hi,

i en haver-se instal·lat tot m’ho trastoca.

Es torna peresós i malfeiner.

Desordenat, xerraire, només pensa

a beure i a menjar i a discutir

amb mi per matar el temps

fins que guaiti al portal un altre cop

el rostre de la nova primavera.

És pessimista i solitari.

Desenganyat de tot, no creu en res,

i se’n riu, de les meves esperances.

Només calen uns dies de mal temps,

sense poder sortir,

i jo ja sóc com ell. Ningú no sap

que a casa, hi vivim dos. De cap manera

no em visiten les muses, i els amics

no tornen perquè pensen que a l’hiverna

ell i jo som la mateixa persona.

 

Jaume Oliver Ferrà

Amb un mapa del tresor

El Gall editor, 2010

Més sobre l’autor, ací

AIGUAT

(Autor del quadre: Miquel Orts)

Aiguat

Ahir a la nit vam acabar al sofà
mirant de fer memòria
de tots els amics que han mort fins ara,

i aquest matí els he escrit
en ordre alfabètic
darrere de la llista del supermercat
que havies deixat a la taula de la cuina.

N’hi ha tants, escombrats
com per una mà des del cel,
que era bo recordar-los,
anava pensant
sota els llums freds del supermercat
mentre empenyia un carro amb una roda oscil·lant
amunt i avall dels passadissos llargs, bulliciosos.

Anava a la recerca de nabius,
muffins, linguini, nata líquida,
bombetes, pomes, bacó canadenc
i la resta del que hi havia a la llista,
que no havia girat fins a aquell moment,

fins que vaig haver passat les portes automàtiques:
allà em vaig aturar i em vaig adonar,
en girar el paper de la llista,
que m’havia descuidat en Terry O’Shea
i els plàtans i el pa.

Queia un aiguat, aleshores,
un devessall, com en diuen a Irlanda,
i la gent xipollejava pel pàrquing fins als cotxes.

Llavors jo em vaig posar en marxa,
amb passes lentes i precises,
un home xop de dalt a baix
amb les bosses del supermercat,
caminant com en una processó en honor dels morts.

Sentia que ho devia al Terry,
que era un pintor remarcable,
per gairebé haver-me’l descuidat,
a ell i a tots els altres que havien format
un cercle al seu voltant a la pantalla al meu cap.

Caminava més a poc a poc, ara,
davant de la compassió
que els morts mostraven a un camarada;

a més, no tenia pressa per tornar
a la cuina, on t’hauria d’explicar
tot això del Terry i els plàtans i el pa.

Billy Collins

Whale Day and other poems, 2020

El dia de la balena, trad. de Jaume Subirana

Editorial Godall, 2023

Més sobre l’autor, ací