(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sojorn del cec,
la meua lluna
és el teu ventre.
---
Cérvola meua
ja vinc cap a l’afrau!
tu vens pel rastre?
---
Pas sense pes
la petja del teu cos
o pes que eleva.
Tabernacle.
Tríptic eròtico-amorós
Lletra Impresa, 2025
Afrodita
Gotes de sang fecundaren les ones
per salvar l'amor pur i el matrimoni.
Es casà amb Hefest, lleig com un dimoni
s'enamorà d'un entre les persones.
La més bella d'encant irresistible
de Paris va rebre la poma d'or
a canvi d'Helena com a tresor
i provocà la lluita irredimible.
L'escuma se n'engolí la infantesa,
tanmateix la mar fa forat i tapa,
seguirà sent la Venus més pretesa.
Entre cignes, dofins i perles, ella
fa preguntar, i amb delit, atrapa:
benvolgut mirall, qui és la més bella?
Dona sàpiens. Quadern de sonets
Lleonard Muntaner, 2012
Més sobre l’autora,
ací
SONGS IV
Thy fingers make early flowers of all things.
thy hair mostly the hours love:
a smoothness which
sings,saying
(though love be a day)
do not fear,we will go amaying.
thy whitest feet crisply are straying.
Always
thy moist eyes are at kisses playing,
whose strangeness much
says;singing
(though love be a day)
for which girl art thou flowers
bringing?
To be thy lips is a sweet thing
and small.
Death, Thee i call rich beyond wishing
if this thou catch,
else missing.
(though love be a day
and life be nothing,it shall not stop
kissing).
---
CANÇONS IV
Els teus dits fan flors primerenques de tot.
els teus cabells els estimen més les hores:
una placidesa que
canta, tot dient
(encara que l’amor no dura sinó un dia)
no temis, anirem a festejar el maig.
vaguen els teus llarguíssims peus fràgils.
Sempre els teus ulls humits juguen a besar,
la seva estranyesa diu
molt; cantant
(encara que l’amor no dura sinó un dia)
a quina noia portes flors?
És una cosa dolça i petita que els teus
llavis
siguin.
Mort, a Tu et dic rica més enllà del desig
si t’apoderes d’això
i perds la resta.
(encara que l’amor no dura sinó un dia
i la vida és no res, no s’acabaran els
besos).
(a) poemes
El Gall Editors, 2007
Més sobre l’autor, ací
[Traducció d'Alfred Sargatal]
Asfíxia
Una vegada vaig ser bella. Ara soc jo mateixa.
Anne Sexton
M’ofegaré amb el cor bategant com una
manxa,
amb els pulmons inflats d’hidrogen.
M’escanyaré en menjar-me la poma
on habita el cuc dorment,
el dubte malaltís que m’infecta.
Tancaré la porta de la infantesa,
de la mare que em renya amb enveja rèptil
i al pare que mai no em mira;
soc la part rebutjada de l’escenari
d’un amor postís, donat a fer a altres.
Lliure, oblidaré els enfrontaments
amargs,
el deure de ser bona noia
i el convenciment íntim de no poder
ser-ho,
l’ofec ressentit de saber-me no estimada.
Escriuré i seré bella
o jo mateixa.
L’infinit
que no podem dir
Pagès editor, 2025
La pinya colada va ser
el túixec
que de rebot trencà
l’amor
endormiscat al meu pit
farcit de dolça verema.
Les margarides
embolicades
amb gases de tul
van morir al jardí clos.
Des del llindar del
record
espere el seu retorn,
però
la lluna, cresol de la
nit,
silencia les paraules
amb un grapat de draps
plens de most.
Ulls de nit
Editorial Nopàtria, 2016
Per un bleir del cor a l’alta nit,
enduta per un vent de trobar clus,
he convocat els brucs de l’esperit
i el salm arbrat que m’obre el mot reclús.
Un corriol d’argent encès em cus
al pit un foc de blats que abranda el crit
d’un temps en què l’amor no ens era intrús
i alçava l’alegratge més petit.
Quin mormoleig del cel porta el neguit
que aviva el bosc arcà del capfinit?
Cerco el tresor perdut entre el fullatge.
I alzino a flor de terra el meu celatge.
L’or del matí caplleva a la cinglera:
pel cant del Déu ignot veig la drecera.
Saur
Edicions 62, 2025
Arribàrem
a l'estació a les 4.15.
Fora, déu estava tristíssim
perquè a les esglésies es feien sermons d'amor
i, després, molta gent els escoltava
tenia por de vendre a preus massa baixos
allò que tots necessitàvem per viure.
I amb aquesta por
esdevenien rics. Eren els nous rics
que exhibien llurs automòbils
i llurs prostitutes
enfront dels altres homes
que cada dia morien una mica més
sota el treball servil mecànic,
Un sac buit.
Edicions del Mall, 1986.
VOLUPTAT
DE L'ENYOR
Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!
Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.
L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,
tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor.
Saló de tardor
Edicions Proa, 1975
Més sobre l'autor, ací
Adelerades de desig,
juntes, inventem noves cal·ligrafies
que esgrafiem amb mots i brases a la pell,
illa de flames,
festí de boires enceses.
Sobre les teulades ixen síl·labes d'aigua i foc
i fumegen frases de dolços fonemes
que els núvols lletregen.
El vent passeja onejant
per ciutats i camps la banderola,
diccionaris ignots,
mots rebels, mots afins, mots memòria.
I és així com, per fi, esdevenim visibles al món:
Per
l'alfabet de l'amor.
Mots i brases
Ed. Brosquil, 2004
L’ABRAÇADA HERMAFRODITA DELS CARAGOLS
I
aquesta és l’ofrena d’amor
sense límits dels caragols
ésser tot u
fecundar
i ser fecundats
aventurats a tot allò que els circumda
fertilitzar
i ser fertilitzats
tot i alhora
L’abraçada hermafrodita dels
caragols
Viena
Edicions, 2025
Més
sobre l’autor, ací
Dia radiant cloïssa de la veu que m’has creat
tot nu per caminar els
meus diumenges de cada dia,
entre les benvingudes de
les platges
fes bufar el vent fins
ara inconegut,
estén un jardí
d’estimació
perquè el sol hi
rebolqui el cap
i encengui amb els llavis
les roselles.
Les roselles que segarà
la gent orgullosa
perquè no hi hagi altre
senyal al seu pit nu
que la sang de la
despreocupació que ha esborrat la tristesa
i ha arribat fins a la
memòria de la llibertat.
He dit l’amor, la salut
de la rosa, el raig de sol,
que és l’únic que de
dret encerta el cor.
He dit Grècia que petja
amb fermesa la mar.
Grècia que sempre em fa
viatjar
a muntanyes nues
glorioses de neu.
Dono la mà a la justícia,
font clara, brollador
suprem.
El meu cel és pregon i
immutable.
Allò que estimo neix
sense parar.
Allò que estimo, sempre,
tot just comença.
Sol primer
Godall Edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Pau Sabaté]
Garoina
La
pell primera era d’escorça, tu
hi
posaves la mà, el palmell tan tebi.
Però
te n’oblidaves, contemplaves
el
cim de la muntanya enllà del bosc.
La
segona era feta d’adamàntium:
l’aeròlit
solcà, ardent, l’atmosfera
i
per obra de l’home esdevingué
aquesta
superfície impenetrable.
La
tercera, de fina cel·lofana
transparent,
crepitava a l’embat mínim
de
qualsevol cop d’aire, o cap alè.
A
dintre, la garoina migpartida
parava
la carn lassa de la nafra
al
rasclet inclement de la cullera.
Cants d’amor advers
Editorial
Café Central, 2024
Més
obre l’autor, ací
Ferides
Si llegir-nos idees té una dimensió militant —la
paraula escrita és un acte i l’acció s’encamina a la bellesa implacable de la
justícia social; si explorar-nos el cos té una dimensió aventurera —la pell és
la selva, la llengua és exòtica i el desig ja no viu assetjat i es manifesta
com vol; si passa això i passa allò, venir fins a tu per rentar-te les ferides
del peu és una mena d’amor que té una dimensió quasi bíblica i, per això,
sanguinària, revolucionària i eròtica.
Tan
Bonica i tirana
Proa Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
Le coucher du
soleil romantique
Que le Soleil est
beau quand tout frais il se lève,
Comme une
explosion nous lançant son bonjour!
—Bienheureux
celui-là qui peut avec amour
Saluer son
coucher plus glorieux qu’un rêve!
Je me
souviens!... J’ai vu tout, fleur, source, sillon,
Se pâmer sous son
œil comme un cœur qui palpite...
—Courons vers
l’horizon, il est tard, courons vite,
Pour attraper au
moins un oblique rayon!
Mais je poursuis en vain le Dieu qui se
retire;
L’irrésistible
Nuit établit son empire,
Noire, humide,
funeste et pleine de frissons;
Une odeur de
tombeau dans les ténèbres nage,
Et mon pied
peureux froisse, au bord du marécage,
Des crapauds
imprévus et de froids limaçons.
---
La posta de sol romàntica
Que n’és de bell el sol renascut, elevant-se,
llançant-nos el bon dia l’esclat del seu fulgor!
—Benaurat qui és capaç de saludar amb amor l
a posta gloriosa, més que un somni, apagant-se!
Me’n recordo!... He vist flors, la font, el solc sembrat
adorant el seu ull com un cor que palpita...
—Correm vers l’horitzó, no fem tard a la cita,
per almenys atrapar algun raig inclinat!
Però en va persegueixo el Déu que es va fonent;
la irresistible Nit el seu imperi estén,
negra, humida, funesta, amb remors tremoloses;
una pudor de tomba en la tenebra flota,
i el meu peu poruc xafa, sobre la molla herbota,
imprevistos gripaus i unes fredes bavoses.
Les despulles
Pagès Editors, 2023
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Pere Rovira Planas]
Confessió
No sé quin estrany designi
em torna la pell paper de vidre,
cada nit, i és inútil l’afany
de llimar les meves invisibilitats,
amb l’amor confident dins de l’extrema
presó de la seva pròpia grandesa.
Condemna de versos sols
que anunciaven plenituds
que cap mirall reflectirà
potser mai. Confins de sorra
al cor de l’oblit, dunes de versos
que se’m petrificaven
als llavis sense ja somriures
ni besades. Jo no volia
ser poeta dels meus residus,
però ja no hi havia mans per embastar-los
ni ulls que me’ls mesuressin
humanament. Desproporcions
monstruoses d’un mirall a soles
(quan calla el món, no atorga
ni assenteix, se’ns torna
negre negatiu de desestimades
innocències). No, jo no vaig voler
ser l’isolat poeta, només el poema
del somni que m’exigia
i que un estrany designi desolava
—a soles, entre el mirall i la boira.
Tintes molles d’alba
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
No hi ha cap veu
ni manllevada ni pròpia
que escrigui els meus poemes,
només
aquesta sorda afonia miserable,
un escanyament d’aigua embravida
atrapada entre les roques
–el salt final, en brut
i al capdavall
un toll quiet i lent
que malmeten turistes de diumenge.
I tanmateix
callar no ha estat mai una opció,
sinó perviure
en la gorja estreta.
Trobar-hi el crit.
On fugirem, amor
Godall Edicions, 2024
Més sobre l'autora, ací