SILENCI!

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SILENCI!

 

tornà a fingir

era el de sempre

l’eterna estació

allò de morir

amb un pam de nassos

amb els semàfors –de sempre– en roig

fingir

 

s’aturà sobtadament

l’auditori no es va sorprendre

són coses que passen o que no

estaran disposats a prendre l’odi

en la versió adient

una gota –i continuava– un glop

un deix de reflux

i fum d’incendi

el dia comença amb la desfeta

ara era la cambra

un nus distret com per dibuixar-lo

i els fets se seguiren

–no diran que no respectem les idees–

i sort –quina!– d’ésser vius

i de tindre

el dignissím

el més exemplar i grat i eminent

dret històric

de callar la veu, com qui només calla

i fins i tot se sap negar

aquest silenci obligatori

 

Alfons Navarret

Un bell cadàver barroc a l’avinguda deserta

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

TERRATRÈMOL

                                                        (Autoretrat. Museu del Prado)

TERRATRÈMOL

Llegia sovint durero

els colors, les propostes esquemàtiques,

la neu sobre els pits, o les urpes, lentíssimes i obertes. Com

grapats de raïm madur a punt de caure.

 

Uns anys després, o uns segles,

la terra s’ha endut uns peixos que s’ofeguen, a poc a poc, a l’arena;

un centenar de vidres, cames, cors;

dos rellotges de polsera que es retarden;

la ràdio d’un hotel de mala mort,

 

i la mort mateixa que, ferida en orbs

crepuscles, agonitza possible a hores d’ara,

en un llit sense màrfega, brutíssim,

a un hospital de marraquesch.

Alfons Navarret i Xapa

Genealogies i desencontres

Ajuntament de Catarroja, 2001

Més sobre l'autor, ací

[UN RECORD...]

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

un record 

és un vers 

escrit en l'aire 

jo no vaig tornar 

de dins del rusc 

on envelleixen 

el seu to desnerit 

uns colors maldestres

 

només tinc aquests dies

i núvols per amputar

la seua nit enfurida

cauran llençols i rellotges

dormiran la set

d'un infinit

que m'ha sabut aprendre

el dolor de l'inútil

si aquest vers

escrit en l'aire

a penes plou m'acarona

en caure al buit

vaig perdent fins a l'ombra

fins I’essència ridícula

del bes.

 

Alfons Navarret

Dies de pols i pintura tendra 

Ed. Pont del petroli, 2017 

Més sobre l'autor, ací

DIJOUS, AVUI

(Imatge pròpia)

Dijous, avui

 

Un llum verd

d’un carrer solitari,

on la mirada perpetua

l’instant

i hom comença a fugir

arran les veles.

 

S’acaba el món petit

d’uns pocs calaixos,

més que buits

indefensos.

 

Però el temps es retracta

la pell i estira,

des de pantalles de fons

d’òxid, el seu particular buit.

 

El buit s’expressa amb

un sol diamant,

i en un dolor de plàstic

és que hom edifica

la laxa utopia

d’uns corredors de fum.

I en el paper, una angoixa

que creix el seu absurd diccionari.

Alfons Navarret

El poema no és una casa

Editorial Meteora, 2020

Més sobre l'autor, ací

[UN QUADRE...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

un quadre
que ningú
no ha penjat

un retrat
que a ningú
no representa

mes ha passat
un temps
tan valuós

informant tothom
d’una submisa
insistència

hi ha rastres
d’allò que no som
que ens eternitzen.

Alfons Navarret

Dies de pols i pintura tendra

Ed. Pont del Petroli, 2017

Més sobre l'autor, ací

EN UN VERS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EN UN VERS

En un vers,
hauria pogut sobreviure en un vers.

Quan arribe la nit,
li prendré el seu perfum – absurdament
per notar-li així com transpira.

En un vers – la pell en un únic
vers – trobaré la mort d’alguns dels
arbres del meu pati, desgastats com mentides,
i les parets que atrapen aquesta llum
dins les corol·les d’una heura
que sempre tanta pau haurà de proporcionar-me,
amb la seua escuma, grisa i blanca, i més tard dura;
la cambra lentament fuig, a penes
sobreviu amb el buf, la negror i l’absurd
d’anar malbaratant tots els rastres.

Alfons Navarret

En blanc

 Caixa de Balears, 2002

Més sobre el autor, ací