[UN CRIT COM UN CANT...]

(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

L'AGULLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Que no vull llegir la seva gana, diu, tombada a la cambra més fosca, que no vol la llum artificial de la televisió o els artefactes de la parla massa llarga. Gemega pel maluc nafrat. És la pressió del temps contra la carn inútil, cada cop més magra, que desaprèn l’espai i el fa lent, dolorós, vacu. D’ençà que ella anava perdent la memòria, la vida esbojarrada deixava de tenir sentit, sagnava menys. L’única manera de no pesar és deixar d’ésser llenguatge. I així era que movia els llavis mecànicament. Mai somreia, però. Mirava fixament les coses amb una netedat pura, i jo deia què hi ha allà dintre, què colpeja les seves ninetes, quina imatge forma en aquella nul·la llibertat dels objectes, la llum fosa a dalt i a terra, els ulls buits, els ulls buits sense ànima.

(Fragment)

Àngels Moreno

L'agulla

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací

[L'OBSTINACIÓ DE LA MEMÒRIA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’obstinació de la memòria

mossega l’ham,

la fenedura de la llum.

Resistim com les coses fràgils:

amb la por de rompre

que les fa mutilar-se,

deixar d’intentar.

Àngels Moreno

L'usurpador

Pagès editors, 2017

Més sobre l'autora, ací i ací

EXTREMA AL·LEGORIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els fils del color 
atrapen clarobscurs,
brollen el nacre 
sobre la cadira 
enllà de l'efímer 
on s'aboquen els crancs. 
Sol de cendra 
en l'alenada. 
Lluny, els matisos 
i la inclusió 
en l'urpa del temps. 
Ens marca la fractura, 
la ràbia encongida 
allà on els xiprers, 
amb els objectes 
retenint l'aire que pertoca 
a la set dels càntirs 
o als pits de sang del vellut. 
Aranyes resclosides 
en els polsos d'hivernacle.

Ací en la franja en vetla 

encara ens conté 

el palmell dels prestatges, 

la pols encauada 

del neguit tardoral, 

com si només restara 

la semença d'una nota 

obrint-se pas des del fang 

a la crisàlide. 

Eixa marca d'extrema al·legoria. 

O la febre zenital 

quan s'incendia.

Àngels Moreno

Extrema al·legoria

Ajuntament de Mislata, 2015

Més sobre l'autora, ací

VERSEMBLANÇA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

En cada sotrac, en cada esquerda 
hi ha una llum. 
El crit, el vers, la ferida. 
La nafra. L'estigma. 
La nafra del vers. 
El rictus de l'estigma del vers. 
Teixit pels dits 
al bell mig d'una lluerna. 
Se'ns queda nua la llum entre els dits 
com una rebel·lió callada d'imatges 
en els confins de la ferma realitat 
que esdevé el poema.

Àngels Moreno

Clarobscur

Ed. Neopràtria, 2014

Més sobre l'autora, ací