Arreglant errors d'altres, per Marc Moreno

ARREGLANT ERRORS D'ALTRES

La vella va mirar la seva gosseta Lula i, a punt de treure el platet ple de menjar, es va començar a preguntar com havia degenerat aquella situació arreplegant tots els gossos del barri. Havia anat recollint mica en mica els animals abandonats que havia trobat dia a dia quan treia a passejar la Lula. Mai entendria com algú podia abandonar un gosset que havia tingut a casa i deixar-lo sol, abandonat a la seva sort.

La vella va buscar el pot de menjar per alimentar tots aquells gossos, però no en va trobar cap. Va pensar que encara li quedaven uns dies per cobrar la pensió i que en aquell moment no podia comprar menjar per a tots ells. Potser havia arribat el moment de triar entre ella i la seva pensió o tots els gossos que altres persones havien abandonat. Potser ella no podia continuar arreglant els errors d’altres persones.

Marc Moreno

Sóc gran!, per Marc Moreno

SÓC GRAN!

Qui és aquest paio del mirall? No puc ser jo! Jo ja sóc gran i mai se’m passaria pel cap sortir al carrer amb aquesta pinta, amb pantalons curts i... aquesta camisa! Ja he fet els sis anys i a l’escola tinc una reputació. No em puc presentar a classe amb qualsevol pinta. Ja no sóc un nen i he de cuidar com em vesteixo. Les bambes de marca i els pantalons cagats són la meva senya d’identitat. Jo sóc gran i he de portar roba de veritat. A més, qui l’ha pentinat a aquest pobre? Sort que no sóc jo. Jo ja sóc gran per vestir així.

Marc Moreno

Els dits, per Marc Moreno

ELS DITS

Avui era el dia de la pizza i la mare li deixava ajudar-la a preparar el dinar. Li encantaven les pizzes i s’ho passava d’allò més bé amb la massa i la farina, però avui la mama li deixava anar més enllà: podria treure-la del forn, amb molta cura, això sí, i fent cas a les seves indicacions. Ella s’havia posat els guants de cuina, tal i com tantes vegades havia vist que cada dia de la pizza feia la mama. Es trobava emocionada, somrient i ansiosa per obrir el forn. Però de sobte li va començar a picar el nas. Vaja, tenia ganes de gratar-se’l, però no trobava els dits. La nena va començar a buscar-los, però només trobava aquells guants enormes. I la picor li va passar a l’orella. Necessitava recuperar els seus dits. Necessitava utilitzar-los per gratar-se de valent. Però els guants no li deixaven. La nena va buscar amb la mirada desesperada la mama, tot just quan ella li feia indicacions que la pizza ja era a punt. Llavors el somriure es va tornar a dibuixar a la cara de la nena. Ja no necessitava els dits per res.

Marc Moreno

Sense por, per Marc Moreno

SENSE POR

Tenia por. El nen tenia por cada nit quan els pares tancaven els llums i es quedava ell a soles amb la foscor. Plorava mentre no deixava de tremolar sota els llençols esperant que el sol il·luminés un nou dia i la finestra portés les bones notícies de la claror. Però aquella nit era més fosca que mai i la finestra romania tancada, sense deixar passar res de llum. Per això el nen va agafar el seu gos, que dormia sempre al seu costat per protegir-lo, i tots dos van sortir cap a l’habitació dels pares. El nen va sentir un soroll i el cor li va començar a bategar a mil, però quan va girar cua va advertir la seva ombra a la paret i es va veure gran. Aleshores va sentir que ja no era tan nen i que si aquella ombra enorme era la seva, potser és que ell era un gegant. El cor li va deixar d’etzibar patacades al pit i el nen li va fer un gest al gosset. Tornaven al llit, potser ara que se sabia tan gran ja no tindria por mai més.

Marc Moreno

La nit en calma, per Marc Moreno

LA NIT EN CALMA

Van sentir soroll i l’ocell va decidir sortir del niu per comprovar si aquell xivarri obeïa a un possible perill. Un parell d’abelles van rebre el mateix encàrrec de part de l’abella reina: assegurar-se que aquells riures que s’escoltaven ara aquí, ara allà, ara aquí un altre cop i ara se’n tornaven a allunyar, podien esdevenir una amenaça. Quan l’ocell va mirar cap a baix i les abelles cap a dalt, les seves mirades es van creuar en un punt mig, mentre la nena es gronxava alegrement i inofensiva. Gaudint d’aquell instant màgic a la natura que t’obsequia la lluna, els estels i les flors en el silenci de la nit en calma. Un tast del que el Món pot oferir. Aleshores tots tres van respirar tranquils. No seria aquella nena, encara, cap perill per a la seva supervivència.

Marc Moreno

La sort, per Marc Moreno

LA SORT

Les nenes van començar a cridar sense control, embogides i deixant-se la gola en la cridòria mentre cadascuna s’intentava comunicar amb la del costat sense que cap d’elles es fes cas. Les dues més tranquil·les es van animar a celebrar-ho plegades i es van abraçar, sense deixar de cridar en cap moment, és clar. Una altra va agafar el coixí i va fer l’helicòpter mentre les plomes d’ànec decoraven l’aire. Sort que el papa no va voler comprar-ne un de làtex, va pensar. I la més agosarada va pujar al llit i va intentar tocar el cel amb el cap. Quina mala sort que el papa comprés el matalàs de làtex, va pensar, amb el vell es botava millor. De cop i volta totes quatres van callar i van saber que la fortuna estava amb elles: tornaven a fer “Física o Química” per la tele.

Marc Moreno

Decisions incorrectes, per Marc Moreno

DECISIONS INCORRECTES

El mico va mirar la serp i va veure un arc de Sant Martí enrotllat a l’arbre, va girar cua i un parell de flors el saludaven obrint i tancant les seves mans. No donava crèdit! Però mentre els ulls li feien pampallugues pel mareig que duia i s’intentava aferrar amb força a la liana per no caure, un ocell vestit amb la roba del pallasso de Mikolor li va començar a parlar a cau d’orella. Com podia ser que aquell ocellot parlés l’idioma dels micos? Ara ja no entenia res. Potser no hauria d’haver agafat aquest plàtan d’un desconegut.

Marc Moreno

El somriure de la sirena, per Marc Moreno

EL SOMRIURE DE LA SIRENA

El peix va fer cara de no haver trencat mai un plat quan se’n va adonar que la princesa el mirava massa somrient. Aviat va caure en què si el submarí que duia el menjar al supermercat submergit feia un parell de dies que no apareixia, possiblement els vivers frescs s’haurien esgotat. I ella tindria gana. Va mirar de convèncer la sirena que la seva amistat valia més que un buit a l’estómac, però ella no va badar boca. Seguia mirant-lo intensament, gairebé com hipnotitzada. Llavors va separar els llavis i, quan el peix ja s’encomanava al seu Déu Nemo per salvar la vida, la sirena li va comunicar el motiu de la seva felicitat: el submarí subministrador havia vingut mentre ell feia una becaineta.

Marc Moreno

Una nova vida, per Marc Moreno

UNA NOVA VIDA

Mai havia tingut la possibilitat de gaudir una nina, de tenir una joguina pròpia que no hagués de compartir amb la resta d’orfes. Quan aquells dos desconeguts li van donar la mà, la van portar a una casa i li van explicar que a partir d’ara ells serien el papa i la mama, el seu món va canviar completament. La seva habitació era plena de coses. Hi havia més vestidets dels que mai hauria somiat. Peluixos al llit esperant que els abracés. Jocs pel terra que duien el seu nom. Va mirar a la porta i va veure el somriure d’aquells dos desconeguts que a partir d’ara serien el papa i la mama. Ella també va somriure amb ells.

Marc Moreno