Notícia :: Alícia Ventura Geis guanya el Concurs de Relats Encadenats

El relat encadenat d'Alícia Ventura Geis guanya el primer Concurs de Relats Encadenats de 80grams. El relat ha recollit la majoria dels vots emesos pels blocaires durant els últims dos mesos i s'emporta el lot de llibres.

El Concurs de Relats Encadenats tanca la seva primera edició amb una bona participació. En total s'han enviat 8 relats de gran qualitat literària encadenats tots ells per una frase. Si voleu podeu rellegir els relats i veure el resultat de l'experiència clican't aquí. Gràcies a tots per participar i fins el proper concurs!!!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

:: Contraure

Encadena't a 80grams

Vota al Primer Concurs de
Relats Encadenats 80grams
Llegeix els relats participants i vota el que més t'agradi deixant un comentari al post amb el nom de l'autor (si és l'anònim, podeu posar anònim).
Teniu temps fins el 30 d'agost. El relat que reculli més vots s'emportarà un lot de llibres per gaudir de les vacances!
Animeu-vos! Bona lectura!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

:: Contraure

RELAT :: Els meus escrits

En suspensió
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
M'estic acostumant a veure el cel emmarcat dins d'aquesta finestra massa petita, massa baixa. Des d'aquí no puc veure el sol, un dels pocs referents del temps que encara em queda. La meva habitació està mal enfocada. Vaig demanar que me la canviessin, però res. Diuen que aquesta és la més còmoda, la millor per mi. Segur. Jo només vull fer-me invisible, que em deixin tranquil, que no em facin més preguntes. Com a fora, on tothom et pregunta amb veu baixa com estàs, evitant-te la mirada i de lluny, com si els poguessis encomanar alguna cosa. Algú els pot dir que no tinc cap malaltia contagiosa? Almenys l'estat d’hipnosi en el que deambulo tot el dia gràcies a les pastilletes de color blau em deixa descansar, atura els meus pensaments, els adorm. Ells diuen que m'estabilitzen, jo crec que m'idiotitzen. En realitat no necessito ajuda, ni pastilletes blaves, ni psiquiatres, ni psicòlegs, ni res. Només vull una cosa i no la puc tenir, de moment. L'últim informe mèdic diu que els meus impulsos auto destructius s'han reduït. Què volen, si no tinc força ni per anar a pixar? Ben pensat però, aquest és l'únic lloc on avui per avui la vida no pot marejar-me, atrapar-me, fer-me mal. No sé quan de temps porto aquí, ni quant de temps hauré d'estar-hi. Només dormo i intento veure el sol. Per què s'amaga? També m'estic acostumant a l'olor de lleixiu de les habitacions, tant blanques, tant fredes. I demà visita. I si em poso més malalt i evito de veure els ulls de la mare amb un munt de preguntes intentant sortir però que no s'atreveixen? La mare i la mort mai s'han portat bé. Deu ser per culpa de Déu o per què no ha intentat entendre'm mai. I ella vinga portar-me túppers i més túppers i jerseis de llana per què no tingui fred. Que te'ls he demanat? Que faig cara de passar gana? Per què les mares sempre volen que mengis, sense importar-los res més? I el pare no vindrà. Com sempre. Pot ser més val així. I la mare només plorarà i em prometrà un cop més que em traurà d'aquí i que anirem a viure lluny on ningú ens conegui. I a mi què m'importa que em coneguin o no. Jo vull marxar, però sense tu, sense ningú, sol, per sempre. Però no em deixen, de moment. Mentre, fins i tot m'estic acostumant a la rugositat dels llençols rentats masses vegades. I a no fer res. M'estic acostumant, de moment.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

RELATS :: Els meus escrits

Peatge
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Se’n va anar. Sense més. Recordo el fred d’aquella nit. Una trucada de matinada i una veu desconeguda que repetia el meu nom i el seu una i una altra vegada com si no es decidís a pronunciar la frase. I els minuts següents, ireals. El pijama atrapant el meu cos i el desig de córrer al seu costat, de tornar a tocar-lo. I la falta d’aire, i les claus del cotxe caient-me de la bossa quan buscava el mòbil. I cap llàgrima. Els meus peus portant-me fins el garatge encara en sabatilles. I el soroll del motor del cotxe, massa estrident. I les llums de l’autopista, massa enlluernadores. I el fred d’aquella nit entel·lant- me la vista. I al fons el peatge. Aquell peatge que tantes vegades havíem travessat junts, sempre com a principi d’alguna cosa, d’un dia, d’un viatge, d’una conversa. I les llumetes borroses de les casetes del peatge cada cop més aprop, ja gairebé a l’abast de la meva mà. I les barreres baixades, i les sirenes aturades. I jo sortint del cotxe directa a ell, coneixent el lloc, el moment, el motiu. I un Mosso retenint-me, i jo estrenant la veu, intentant escapar-me per córrer al seu costat, per tornar a tocar-lo. I la moto estesa a terra i a deu metres un grup de gent amb el cap baix, tots mirant al mateix punt. I un altre Mosso ajupit, al mig de tots. I una cremallera tancant-se sobre el meu futur.

Laura Garcia (Abril de 2009)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

RELATS :: Els meus escrits

Records
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Encara conservava un cert aire aventurer, d’històries passades, malgrat l’efecte dels anys, malgrat l’abandó. La vaig trobar ensorrada sota un munt de joguines antigues, buides, dins del bagul de l’habitació dels meus pares. Era la última cosa que esperava trobar allà, el temps l’havia arrencat feia molt anys de la meva memòria. Segur que la mare tampoc recordava que era allà. Durant els últims mesos l’Alzéimer li robava un record cada dia, fins a deixar-la seca de passat. La vaig sostenir sobre la mà i em va semblar que tornava a tenir 8 anys. O no… potser 10. Havia passat massa temps. El llautó continuava lluent, la cadeneta estava intacte, però la maneta no es movia i el vidre estava esquerdat. De què em serveix una brúixola que ni tan sols marca el nord! li havia cridat a la mare aquell matí de febrer de feia 20 anys, mentre em suplicava que la guardés, que seria un record del meu pare fins que ell tornés. Jo no volia records, i menys d’ell. I la mare mirava a terra, sempre mirava a terra quan parlava del pare.
La casa de la mare s’havia convertit en un cementiri de records, i jo els havia de triar abans que els llogaters vinguessin a omplir-la de noves històries i s’enduguessin com les onades el que ella, amb tant de recel, havia intentat preservar.
I entre tots aquells retalls de temps la brúixola, aturada. En ella, com en un petit calaix de la meva memòria, si acumulaven els meus jocs, els meus somnis i les meves il·lusions d’infantesa que durant tant de temps havien estat tancats. M’evocava aquella tarda de setembre que, amb els ulls il·luminats, el meu pare m’havia donat una caixa de fusta fosca amb una nota escrita en pergamí: Quan estiguis perdut utilitza-la, sempre et portarà pel bon camí. I a dins La Brúixola, per estrenar. Es pensava que no ho descobriria mai. Però jo aleshores només era una nen, un nen que somiava cada nit en viatjar lluny, en visitar països exòtics, en conèixer una illa deserta com la que es pintava als llibres de Robinson Crussoe. Una brúixola em semblava indispensable. Algun dia les coses canviaran fill, em repetia el meu pare cada nit abans d’anar a dormir. Algun dia el senyor del bigoti marxarà i serem lliures, em xiuxiuejava a cau d’orella com si m’expliqués un secret que només podíem saber ell i jo. Al final el senyor del bigoti es va quedar i el que va marxar va ser ell. Massa aviat. Per massa temps. Va marxar una nit fosca i freda, sense dir adéu, com els covards.
Potser el rellotger podria fer alguna cosa, o potser no. Ja se sap les coses velles ningú es molestava en arreglar-les. Potser al meu fill li faria gràcia. O potser no. Potser em miraria amb cara de què és això tant vell i tant estrany?
L’aire era espès a l’habitació de la mare, ple de pols, carregat de records segrestats. S’havia convertit en un lloc estrany, cada cop menys nostre. Tantes i tantes vegades li havia dit a la mare que es defès de tot, que no calia guardar les coses que ja no feien servei, que només feien mal. Ella i jo no havíem tornat a parlar del pare d’ençà que havia marxat aquella nit fosca i freda, sense sense dir adèu, com els covards. Abans de morir dos dies endarrere, la mare va pronunciar el seu nom. Jo sabia que ella encara l’estimava, després de tants anys i de tantes coses, i a mi allò m’esquinçava per dins i m’allunyava d’ella irremediablement. La mare es limitava a recollir els trossets d’afecte que jo de tant en tant li donava i a preservar-los com petits tresors, fins el següent. La mare i el seu afany de guardar-ho tot, de no voler deixar marxar res. No sabia què fer-ne de tantes coses, ni si hi havia lloc a la meva vida per elles. Havia preparat un caixa de cartró per endur-me-les. De moment era buida esperant-me al rebedor.
I la brúixola encara sobre la meva mà. El pare m’havia ensenyat a utilitzar-la. Pujàvem al turó de darrera de casa, es tapava els ulls amb un mocador i em deia: guiem tres passes al sud,dos al nord, tres a l’est i un a l’oest. I jo ho feia, disciplinat, obeint. Després de marxar, per sempre, vaig tornar al turó cada tarda durant mesos, intentant trobar el bon camí, intentant trobar-lo. Però la brúixola s’havia espatllat després de fer-la rebotar contra el terra en un dels rampells d’incomprensió que van seguir a la marxa del meu pare aquella nit freda i fosca, sense dir adéu, com els covards.
I la mare amb la secreta convicció que algun dia tornaria i més tard, ja malalta, amb les seves converses solitàries inventant-lo a cada racó, parlant-li i responent-lo, prometent-li que algun dia es tornarien a veure. Pocs dies abans de morir la mare em va agafar la mà i em va dir a cau d’orella que el busqués, que m’estava esperant, que utilitzés la brúixola. Aquella brúixola que ara reposava sobre la meva mà. Aquella nit fosca i freda en què el meu pare va marxar sense dir adéu, com els covards, jo vaig sentir veus al menjador, i els crits de la meva pare, i una lleu olor de cremat, potser de tabac. Els meus pares no fumaven. Jo vaig sortir a la finestra en pijama, feia fred i hi havia boira. El meu pare com una silueta s’allunyava per sempre amb dos homes vestits de verd, un a cada costat. Potser algú el va obligar a ficar-se en política, potser no va tenir cap altre opció.
I després el silenci de la mare, el silenci de tots. I la brúixola trencada. I el meu pare absent.
El rellotger segur que podria arreglar-la, el vidre es podia canviar, fer desaparèixer l’esquerda. I la vaig ficar a la caixa que hi havia a la taula del rebedor.

Laura Garcia (Març de 2009)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

ONADES

M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.

Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

INVISIBLES

Al carrer dels Arbres el dia transcorre sense novetats. La vida funciona a mig gas en aquest petit racó de la ciutat. La gent va amunt i avall, sense mirar-se. Alguns es saluden tímidament, amb el gest i sense paraules. El repartidor de la Coca-Cola ha tornat a ocupar la vorera . Els vianants modifiquen el seu trajecte per esquivar-lo sense immutar-se, com si fos un petit ritual. El venedor de l’ONCE assegura un dia més que té la butlleta guanyadora, però ningú no li fa cas. L’escombriaire recull la brossa en una pila que ha amuntegat al final del carrer. La gent no l’ esquiva i escampa de nou les fulles, una i una altre vegada.
Amb la mirada perduda a través de la finestra l’Àngels es mossega el llavi inferior amb desfici asseguda a la seva butaca amb el cos deixat anar. El gust de la sang li omple la boca i un regalim li cau per la comissura. Avui té un bon dia. Mira al carrer, però no el veu. Es mou de tant en tant, casi inconscientment, com en petits espasmes. A estones el gat se la mira de reüll des de l’altre costat del menjador. Badalla indiferent i torna a agafar el son mentre es recargola. De fons la televisió parla sola, més morts a Israel que ningú es mira. La claror del matí entra tímida fins la meitat del menjador.
El rellotge de paret que presideix l’estança, torna a estar a deshora. Fa molt temps que s’endarrereix. Després de dies i dies en silenci, mut i sense moure’s, de cop i volta comença a funcionar i sona sense sentit a hores intempestives. Diuen que no es pot arreglar, però ningú es decideix a desfer-se’n.
De fons se senten els veïns que caminen, es dutxen, escolten la ràdio, i passen l’aspiradora. Cada dia el mateix. Més a prop se sent la Rosario, que feineja a la cuina. Cada quinze minuts la Rosario entra al menjador i mira a l’Àngels. Aquest cop s’hi acosta eixugant-se les mans i taral·lejant una antiga cançó cubana. Li somriu i li neteja la sang seca acariciant-la. El contacte de la mà mullada de la Rosario connecta L’Àngels amb la vida. De cop, comença a cridar.
- Aigua, m’ofego, salva’m, ajuda’m, deixa’m, qui ets, ves-te’n...
La Rosario impassible li agafa les mans i l’abraça amb els seu cos immobilitzant-la.
- Ya età cariño, no eh nada, etoy aquí, no te preocupes mi amor, ya pasó todo.
L’Àngels continua respirant accelerada però ja no crida, el contacte de la Rosario és un calmant automàtic. La gronxa entre els seus braços durant una bona estona i ella tanca els ulls. Finalment s’adorm. La crisi ha passat. El gat se les torna a mirar i badalla.

El rellotge de paret de cop trenca el silenci i es posa a sonar. Després de dies i dies sense dir res de tant en tant l’Àngels es posa a cridar sense sentit davant del més minúscul estímul. Diuen els metges que davant d’aquests atacs no hi ha res a fer, però la Rosario sempre l’abraça.

Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

RELATS :: Els meus escrits

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

:: En suspensió (Juliol de 2009)

:: Peatge (Abril de 2009)

:: Records (Març de 2009)

:: Onades (Febrer de 2009)

:: Invisibles (Gener de 2009)

:: A través de la finestra (Novembre de 2008)

:: Quin gust té l'aire? (Novembre de 2008)

:: Hores (Maig de 2008)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

:: Contraure

A TRAVÉS DE LA FINESTRA

La vida d’en Jordi era una carrera de velocitat. Mai corria prou ràpid. Per relaxar-se sovint s’embadalia mirant per la finestra de la feina. El moviment dels arbres empesos pel vent, la cadència de la gent passejant sense pressa i el murmuri llunyà travessant els vidres, el bressolaven encomanant-li un bri de tranquil·litat inexistent a la seva existència quotidiana. Era només en aquells breus instants en els que podia abstreure’s del moviment frenètic i continu en el que vivia atrapat, i respirar.
Aquell matí però el paisatge de la finestra havia canviat. Mirava els mateixos arbres, veia passar la mateixa gent i el soroll tenia el mateix to i la mateixa freqüència, però ell ja no sentia tranquil·litat, al contrari, per primer cop mirant a través de la finestra sentia que el món anava massa ràpid i aquella imatge vista tantes vegades, ara li produïa vertigen. Era el seu últim dia a la feina. Tot havia estat molt ràpid, molt fred. Acabava de tornar de les úniques vacances en molt de temps, i el cap l’havia cridat al despatx. Amb un somriure permanent als llavis i amb un únic gest impertorbable li havia comunicat el seu comiat, ja està. Només havia estat 15 dies fora, però suficients perquè algú altre ocupés el seu lloc.
Assegut a la seva taula intentava esquivar els somriures forçats dels seus companys, convertits ara en actors estranys d’un espectacle en el que ell ja no hi figurava. L’ordinador encara estava encès i les seves coses s’amagaven tímides dins la cartera, com els seus sentiments. No li havia costat gaire recollir. Quatre fotos penjades a la paret, quatre llibretes velles, dos bolígrafs mig gastats, i res més. Això era tot el que li quedava després de sis anys de feina, de sis anys de vida. Mentre esperava signar la carta de comiat, veia caure lentament els minuts des del vell rellotge de paret que sempre li havia semblat que corria massa. Ara caminava lent com si assaborís cada segon amb dedicació.
I per fi la carta de comiat havia arribat a la seva taula. Al capdamunt el seu número d’empleat en negreta en un lloc privilegiat i desviant l’atenció de la resta de paraules. A baix de tot l’espai per signar. Ja està. I després d’aquell gest breu que canviava la seva vida, després d’aquell moviment tant senzill i alhora tant important, el ritme de l’oficina continuava igual, el món seguia funcionant, el temps no parava d’avançar, l’engranatge de la vida seguia en marxa malgrat ell ja no en formés part. No sabia perquè, però d’alguna manera allunyar-se de tot allò el reconfortava. La carta de comiat li semblava cada cop més una carta de llibertat.

Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

QUIN GUST TÉ L'AIRE?

Ja s’estan barallant un altre cop. No entenc què diuen, el soroll del ventilador no em deixa escoltar bé. Em sembla que la mare està enfadada per què el pare va venir molt tard ahir a la nit. Sempre ve tard. A mi la mare també em renya quan trigo cinc minuts a sortir de l’escola. Està obsessionada amb la puntualitat. Després li diré en secret al pare perquè se senti millor. Algunes nits la sento plorar des de la meva habitació. Ella no ho sap. Potser és que té malsons com jo. Li diré que deixi la llum de la tauleta oberta. A mi em va bé. Un dia que plorava vaig acostar-m’hi i em va fer fora cridant. Per què crida tant la mare? A vegades em fa por.
Fa calor. Les aspes del ventilador van tant de pressa que ja no les distingeixo. Intento concentrar-me per contar-les però és impossible, semblen una de sola. Aquest matí la mare m’ha castigat perquè he volgut provar el patinet nou al passadís. Jo li he dit que m’avorreixo i ella m’ha contestat que miri una estona la televisió. Sempre em diu el mateix. Mentre dinàvem li he preguntat al pare si demà anirem a fer un volt en bici. Fa molts dies que no hi anem!! El pare m’ha dit que no, com sempre, que serà fora uns quants dies, no sap quants.. Quin rotllo!!!Mai sap quants!! Però si demà és diumenge i no treballes, li he dit. La mare ha fet una cara rara. M’hauré d’esperar a que torni perquè la mare no sap anar amb bicicleta i mai vol fer res amb mi. Sempre diu que està molt ocupada rentant la roba, planxant, fent el dinar… A vegades l’ajudo.
L’aire del ventilador és calent però m’agrada molt que em toqui a la cara. És com quan vaig amb bicicleta molt ràpid per una baixada sense mans!!! Quin gust fa l’aire? Després li preguntaré al pare. El pare ho sap tot perquè viatja molt, és una persona molt important a la seva empresa. Jo de gran vull ser com ell. Viatjar molt i saber moltes coses. La mare s’enfada molt quan dic això. El pare sempre em porta regals quan torna i a la mare també. Però em sembla que a la mare no li agraden gaire perquè sempre fa mala cara quan els obra. No ser perquè es posa tant trista, a tothom li agrada rebre regals.
La boca se m’asseca amb l’aire del ventilador. Ja no es barallen. Haig de sortir de davant del ventilador abans que la mare em vegi. Sempre em diu que un dia em tallaré un dit amb les aspes. Què es pensa que hi ficaré la mà? El pare porta una maleta molt gran, més que altres vegades. Això vol dir que serà molt dies fora. Cada vegada són més dies. Està plorant. La mare també. A vegades somio que el pare no torna i em desperto plorant. Potser ells també han tingut aquest malson i per això ploren.

Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure

HORES
PROPERA PARADA BADALONA

Els últims cinc anys, els més feliços de la seva vida, ara esdevenien un somni. Avui amb la mirada perduda a través de la finestra l’Elena recordava aquella felicitat com una sensació llunyana, estrangera. Algú havia apagat el llum al seu voltant de sobte, sense avisar. A les fosques quedava la felicitat d’una vida construïda al costat del seu marit l’Àlex, el seu suport incondicional, i dels seus fills, la Núria i l’Enric. Ho havia aconseguit tot, una bona família, una bona feina, temps lliure per dedicar-se a les seves aficions i superar les inseguretats de la infantesa. I ara, tot havia desaparegut, tot s’havia desdibuixat. Algú havia aigualit els colors de la seva vida.

El rellotge de la cuina marcava les 10.00 en punt del matí. Feia tard. La nit anterior l’Elena havia pres una determinació. Ja res ni ningú podia fer-li canviar d’idea. Si no s’afanyava perdria el tren. Aquell matí semblava un matí més, però no ho era. S’havia llevat a les set menys cinc, com sempre abans de sentir el despertador. Havia fet l’esmorzar, havia acompanyat els seus fills a l’escola, i havia endreçat la casa, en aquest ordre, com cada dia. El dinar estava preparat dins la nevera i la roba neta plegada a l’armari. Acaba de trucar a la feina per avisar que aquell dia no hi aniria, i ja havia anul·lat totes les seves targetes de crèdit. Les cites de la seva agenda estaven cancel·lades. La casa respirava comiat, però ella no estava trista, es limitava a deixar-se endur per un destí que en aquell moment l’obligava a fugir al costat del seu marit. S’havia posat la camisa que ell li havia regalat feia dos Nadals, la feia sentir aprop seu, com si encara hi fos.

Abans d’obrir la porta va repassar mentalment la casa, per no deixar-se res per fer. No havia agafat la bossa i el mòbil estava apagat dins la seva tauleta de nit. Sobre l’estanteria del rebedor reposava la carta que la nit anterior els havia escrit als seus fills. L’Havia repassat tantes vegades que se la sabia de memòria. La va llegir mentalment un cop més:

M’en vaig, no tornaré. Algun dia entendreu perquè ho he fet. Els avis cuidaran de vosaltres. Us estimo. Mare.

I va traspassar la porta de casa seva sense mirar endarrere. Al vestíbul es va trobar la veïna del quart que intentava pujar les bosses de la compra a l’ascensor. Sense dir-li res li va acostar un parell de cartrons de llet i va continuar el seu camí. Mentre obria la porta del carrer anava sentint la veïna que li cridava:
—Ei Elena, que et passa res? Que em sents? Recorda que demà tenim reunió de veïns i que has de venir sense falta…
La resta de la frase es va quedar en un murmuri de fons. Els sorolls del carrer l’havien esmorteït. L’estació de tren es veia des del portal de casa seva. Era al final del seu carrer. Des d’allà es podia veure el cartell vermell, però encara no es podien distingir les lletres blanques. Caminava i pensava alhora, sense aturar-se, veient la gent, el carrer, els cotxes. Per ella només formaven part d’un decorat, de l’escenari d’una altre vida que ja no era la seva. Mentre s’acostava a l’estació intentava fer un llista de totes les coses que li havien quedat per fer, d’allò que un dia havia somiat i que ara es quedaven en això, en somnis. Les lletres blanques del cartell de l’estació a cada pas es feien més nítides, fins que en els darrers passos ja es podia llegir BADALONA. Abans d’entrar a les andanes es va creuar amb un home més o menys de la seva edat que la mirava, ella va seguir endavant. Va saludar la noia del quiosc, com cada dia. “Segur que demà no notarà la meva absència”, va pensar mentre entrava a l’estació. Va comprar el bitllet amb la xavalla justa que portava a la butxaca i va passar per les barreres de control.
El rellotge de l’estació marcava les 10.10. Faltaven cinc minuts perquè vingués el tren. Havia pensat tantes vegades en aquell moment, havia calculat totes les passes i tots els moviments. Era com si ja ho hagués fet mil vegades i actuava com un simple autòmat. Hi havia poca gent a l’andana. No era hora punta i l’estació respirava tranquil·litat. L’Elena sentia veus al seu voltant, però eren molt llunyanes. Va caminar lentament cap un dels extrems de l’estació. Feia sol i a l’altra banda de l’andana hi havia el mar que tantes vegades l’havia acollit entre els seus braços.
Per fi l’Elena va veure el tren com s’acostava a la llunyania. Havia arribat el moment. Es va acostar al límit de l’andana i va respirar fons. Ja no hi havia marxa endarrere, ja no podia aturar-se. El tren trigava més del normal, l’espera se li estava fent eterna. En un moment tot s’hauria acabat. El tren havia arribat gairebé a la distància adequada, va contar fins a cinc, va tancar els ulls, va saltar i es va abandonar a la seva llibertat, al seu destí. I de sobte la foscor, el seu temps s’havia aturat. El rellotge de l’estació marcava les 10.15.

TREN AMB DESTINACIÓ BADALONA

Els últims cinc anys havien estat com un malson, com un tram de vida irreal. Era com si aquell 9 de març alguna cosa a l’interior de l’Ester hagués canviat per sempre. Els metges havien estat molt clars. El tumor era maligne i havien d’operar aquella mateixa setmana. Les garanties de supervivència eren del 40 per cent. Tot havia començat dos mesos abans en forma de migranyes i marejos lleus que després s’havien convertit en vertigen i falta de visió. Ella ho vivia com un estat de somnolència continu, com si algú l’hagués envoltat d’un vel semitransparent que no li deixava enfocar bé la vida. De cop i sense pietat aquella sensació tenia nom, el pitjor de tots els noms possibles. Després de l’operació el malson va continuar. Mesos de rehabilitació, de quimioteràpia, de radioteràpia, tacs, analítiques i un milió de proves que venien acompanyades de la por constant a què el metge pronunciés la paraula maleïda: metàstasi. Però el diagnòstic va venir acompanyat d’una força interior que l’Ester desconeixia que posseïa, una empenta que no li permetia deixar de treballar, deixar de lluitar, rendir-se. I aquella força que l’havia acompanyat durant el moments més durs de la malaltia, ara, cinc anys després, quan es preparava perquè el metge li donés la millor notícia de la seva vida, havia desaparegut.
El rellotge de l’estació de Mataró marcava les 9:20. Mai ningú s’havia dignat a posar-lo en hora i cada dia s’avançava un o dos minuts. L’Ester va treure el mòbil per comprovar l’hora real, les 9:35. Va respirar alleujada, en cinc minuts arribaria el tren i en mitja hora seria a l’estació de Badalona on l’esperava el seu marit, en Jordi. Avui per fi el metge li donaria l’alta, però ella no les tenia totes.
En Jordi sortia de la feina en aquell precís moment. De Moncada a l’Estació de Badalona tenia 30 minuts justos, si no trobava retenció. Mentre conduïa feia balanç d’aquells cinc anys i intentava imaginar com se sentia l’Esther. Aquella nit havia dormit poc, com cada nit després del diagnòstic. Ell la vigilava en silenci i li controlava la respiració en els pocs intervals nocturns que la son aconseguia tranquil·litzar-la.
L’Ester va pujar al tren, al primer vagó, com sempre. Es va asseure al costat de la finestra amb la mirada perduda més enllà de l’horitzó, més enllà d’aquell moment. De sobte una veu coneguda.
—Ei Ester, com estàs guapa? —La veu falsa de la Lídia li va recordar per què cada cop que pujava al tren en els darrers cinc anys, intentava fer-se invisible per no trobar-se ni parlar amb ningú—.
—Hola Lídia, anar fent. I tu?
—Com sempre, pots contar. De lo teu, què tal?

—Avui segurament em donaran l’alta. Ara vaig al metge. En Jordi m’espera a l’estació de Badalona.
L’ester no girava la vista, continuava mirant per la finestra.
—Però et trobes bé no… jo et veig molt millor!
—Físicament sí, anímicament tinc dies de tot.
La Lídia no l’havia tornat a trucar des de que s’havia assabentat per una amiga comuna que l’Ester tenia un tumor al cap. No era la única.
—Bueno guapa, dóna records en Jordi i cuida’t. Vaig a veure si trobo un seient més endarrere.
—Val, de part teva. Adéu.
L’Ester va continuar mirant per la finestra. I de nou el silenci, la tranquil·itat. De fons les converses intercalades i algun telèfon mòbil sonant a la llunyania. I un altre cop la son que es passava el dia perseguint-la i que a la nit s’amagava darrera les seves pors. Va decidir deixar-se vèncer i va caure lentament en un somni lleuger.
En aquell moment en Jordi arribava a Badalona. Va aparcar el cotxe a l’aparcament públic de la platja. El rellotge del quatre de comandaments marcava les deu en punt. Tot en ordre, en deu minuts arribaria el tren de l’Ester. Va baixar del cotxe i va caminar lentament cap a l’estació. El cansament era una constant en ell, una conseqüència de la falta de son contínua. Abans d’entrar al bar de l’estació va fixar-se en una noia més o menys de l’edat de l’Ester que es dirigia a la porta. No va poder evitar pensar perquè li havia tocat a la seva dona i no a una altre. Des de les finestres del bar, va tornar a veure aquella noia caminant amb el cap baix cap un dels costats de l’estació. El tren estava a punt d’arribar. El ressò de les rodes lliscant pels rails ja se sentia des de l’estació.
La veu femenina que anunciava l’estació de Badalona va despertar l’Ester. Sempre aconseguia sentir aquella cantarella just quan arribava a la seva parada, ni abans, ni després. Es va aixecar, es va posar l’abric i va caminar cap a la porta més propera. El matí estava tranquil i el mar en calma. El tren començava a reduir la velocitat. De sobte, trencant el moment, el soroll dels frens del tren van esquinçar l’aire, i la força de la gravetat va tirar a terra a l’Ester, a una senyora gran que esperava al seu costat i a un nen que feia estona que es divertia corrent amunt i avall del vagó. Tot seguit un sotrac i després les cares immòbils dels que esperaven a l’andana mentre el tren en càmera lenta agonitzava fins a aturar-se del tot. Al fons l’Ester va poder veure en Jordi que mirava fixament les rodes a través dels vidres del Bar de l’estació. El temps es va aturar per uns segons a l’estació de tren de Badalona. Res ni ningú es movia. Res ni ningú respirava. Els crits d’una noia van engegar de nou la pel·lícula de la vida, un crit al que se li va sumar un altre i un altre…Les sirenes de l’ambulància els van prendre el relleu.
La consulta del doctor Basté no tenia cap rellotge. Quan entraves allà semblava que el temps no contés. L’Ester i en Jordi seien davant la taula del metge que cada sis mesos els rebia amb un somriure, a vegades forçat, d’altres sincer. Mentre esperaven que el doctor entrés per la porta l’Ester pensava en la dona del tren. Volia entendre-la però no podia, volia justificar-la, però no en trobava motius, intentava saber perquè algú decideix acabar amb la seva vida. La porta de la consulta es va obrir en càmera lenta. Avui el somriure del doctor Basté era sincer. El rellotge de l’Ester continuava funcionant.

Laura Garcia (Maig de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

:: Contraure