231.- El riu

.

Respiro a fons aquella olor d’aigua, de vegetació —de vida. Hem de pujar enuna canoa petita i em costa fer-ho amb les meves botes. Aquí les plantes parlen, no és broma. Em sento completament presa pel meu entorn, per aquella bellesa salvatge i pel sol que dibuixa rajos grogs a través de l'atmosfera. L’home indígena m'ensenya les seves dents, rient de la meva cara espantada, mentre uns ulls verds amb estrelletes grogues m'observen des de la superfície verda de l’aigua. Ara estic a dins, més aviat a dins de l’aigua, només separada per les parets fines d'aquesta embarcació tan petita i juganera. Acompanyo aquests pensaments amb un sospir profund i m’empasso saliva seca, mentre m'agafa un calfred. L'home no es mou, dret com un ciri, només rema. M'inspira tranquil·litat. De tant en tant, apareixen ulls esgarrifosos dins l’aigua, però jo miro de gaudir el nostre viatge. L'expressió de la naturalesa aquí, no té res a veure amb el que coneixia fins ara. Aquí no passa gairebé ningú. No és terreny humà i no està controlat ni explotat, només dóna espai a la vida. Sento que estic convidada a participar-hi, m'inspira molta alegria i al mateix temps un autèntic respecte. M'adono que fins ara era molt ignorant. Aquí cadascuna de les coses té el seu lloc —i potser, fins i tot, jo també. De sobte tinc la sensació que no ens pot passar res i que tot és com ha de ser. Ara la canoa es dirigeix cap a una vora coberta de palmeres blaves. Com que veig que la terra és plena de cocodrils, aturo la respiració una altra vegada. L'home em fa senyals de no moure’m. Primer deixa que alguns cocodrils se'ns acostin sobre la terra fangosa i aleshores comença a cantar d'una manera estranya. Al cap d'una estona sembla que els cocodrils perden l'interès en nosaltres i marxen. L'home es gira cap a mi i somriu. Veu que em començo a relaxar. —Has après una cosa nova, oi estrangera? T’has adonat que no hi ha diferència entre tu i jo, els cocodrils i el riu i la selva?

.

autora: Brigitte Kisters

.

86.- Visca l'heroi!

.

Abans de construir-se els pantans de Ribarroja i Mequinensa, les avingudes de l’Ebre eren força constants. En una d’aquestes avingudes, a Benifallet, poble riberenc, va succeir un fet que va ser motiu d’espant i, a la vegada, d’una certa comicitat pel fet que, sortosament, no va passar cap desgràcia. Al poble es va celebrar un casament. Desprès d’un àpat abundant ben regat amb vi, cava i licors, molts convidats, per tal de pair-lo i apaivagar el calor, van anar a que els toqués l’aire a la vora del riu. De sobte, un home de mitjana edat, que havia begut més del compte, es va sentir marejat, se n’hi va anar el cap i va caure al riu. El fort corrent se l’emportava mentre els crits d’auxili de la resta de convidats presagiaren la tragèdia i alertaven tots els veïns del poble. Enmig de la cridòria, es va veure un jove que nedava vigorosament vers la víctima fins que el va agafar dels cabells i desprès d’una lluita titànica amb les embravides aigües va aconseguir portar-lo a la riba. Un esclat d’aplaudiments van celebrar la gesta del valent, alhora que tothom el victorejava: “Visca l’heroi, visca l’heroi!".
La gent s’arremolinava al voltant del salvador. Els uns li tocaven l’espatlla, d’altres l’ajudaven a reanimar al damnificat. Les dones grans ploraven i les més joves li feien petons. Ell, però, no semblava fer cas dels afalacs, els visques i les mostres d’admiració i agraïment dels veïns. La seua cara mostrava una ira que ben just podia contenir. Quan li van preguntar com havia pogut tindre el valor de llançar-se a l’aigua amb el perill que suposava per a la seua integritat física, el jove va esclatar:
A mi, m’agradaria saber qui ha sigut el bandarra que m’ha donat l’empenta.
.

autor: Josep Cid Ginovart
.