360.- Records d'infantesa

La Maria s’havia d’aprendre la cançó pel final de curs. Tenia set anys, a punt de fer-ne vuit. No podia “fallar“, anava a un col·legi de monges dominiques i els pares i familiars assistirien a veure la representació.

Aquell any, la germana Cecília els hi havia preparat una mena de “festival de cant“ que prometia...

El dia assenyalat la Maria, que formava part d’aquest “cor musical”, portava al damunt un refredat de “campionat” que la deixà sorda com una “campana”. Des de dalt de l’escenari feia uns crits tan forts, que eixordava als pobres espectadors!

Ella, ignorant totalment de la seva ridícula interpretació i més feliç que unes pasqües, quan va acabar de “cantar” va baixar de l’escenari. Estava tan tranquil·la asseguda a platea, quan un amic de la seva edat, li digué:

- Maria, acompanyem que en Pere vol dir-te una cosa.

- En Pere? - era un nen de la classe “dels més grans“ – i, què voldria?

Va seguir el seu amiguet que la va portar davant d’en Pere, que li digué:

- Nena, val més que tu del “cant “ te n’oblidis; amb els teus crits m’has deixat més sord que tu.

Aquelles paraules tan “amables” la van deixar tan desmoralitzada que no va trepitjar un escenari en molts, molts anys!

I de cantar... ni pensar-hi!

Autora: Maria Serrat

336.- Olor de sol

Vivíem al primer pis d'un edifici de quatre plantes, sense ascensor. Al terrat cada veí disposava, per a assecar la roba, d'un estenedor que anava d'un extrem a l’altre. En aquella època, els bolquers infantils eren grans peces de roba de cotó, de forma quadrada. Jo, que no tenia encara un any, n’embrutava cada dia una dotzena. La nostra flamant rentadora, de turbina, tenia una peça hemisfèrica de goma que girava en el fons de la cubeta i en la seva part superior incorporava, per a escórrer les peces, dos corrons de fusta que s'accionaven mitjançant una maneta. Els bolquers havien de rentar-se sense emprar lleixiu, per no fer malbé la delicada pell dels nadons. Perquè conservessin la blancor, només existia una fórmula: havien d'assecar-se a ple sol.

Cada migdia la meva mare, de nou embarassada, dipositava la roba per rentar en un gibrell, que treia al replà. Tot seguit agafava una flassada vella, em prenia en braços, tancava la porta, anàvem fins al terrat i em deixava assegut a sobre la flassada, jugant amb les pinces de la roba. Després, sense donar-me l'esquena, retrocedia fins a les escales, les baixava corrents, es feia amb el gibrell i tornava a pujar-les a la mateixa velocitat. Si a l'hora habitual d’anar al terrat sorgia algun contratemps que l'hi impedia de fer-ho, li entraven ganes de plorar: temia que el sol se li escapés.

.

El meu pare acostumava a arribar quan fosquejava. Llavors es feia càrrec de mi i ella podia pujar, sense pressa, a recollir la roba. Allà dalt, sovint la seva mirada es desviava cap als edificis veïns, en els terrats dels quals vagaven les siluetes d'altres dones que recollien roba estesa o que, recolzades sobre els murs exteriors de les cases, treien el cap, immòbils, contemplant els llums de la ciutat. Mentre anava desprenent els bolquers de l'estenedor, comprovava, duent-se un per un a la cara, que no hi quedaven restes de taques i que encara feien olor de sol.

.

autor: Joaquim Valls

.

dibuix: Guillem Valls

331.- Penso en els pares

Estimat Pare:

El meu cor sent la necessitat d’escriure’t quatre ratlles... estic segura de que les podràs llegir.

Mira papa, he hagut de... netejar, si més no intentar-ho, la barqueta que tu vares fer per a mi ara fa tants anys. Tenia les veles blanques (jo les hi havia cosit) molt brutes després de tants anys. Recordes? Hi vares treballar molt quan venies amb la mama a Argentona a passar uns dies a l’estiu. Treballaves en una taula sota els arbres, en el jardí ombrós. De les teves mans, tan traçudes, prenia forma aquella primera barqueta. Li vares posar el meu nom i me la vas regalar. Em va recordar tots aquells objectes amb els que jo jugava de petita, també sortits de les teves mans i del teu amor: balances, cuinetes, guardioles...

La barqueta és senzilla però... molt marinera, com jo. Té tres veles desplegades que sempre em semblen que es deixen endur pel vent de garbí, mar endins, fruint del sol i del mar. He somniat moltes vegades que jo anava dins de la barca i ens foníem barca i mar en un mateix blau.

Ara, quan tinc 79 anys, he hagut de recollir les veles. Dues estaven tan malament que les he arreplegat lligant-les al pal. La tercera és la més petita, com el temps que em queda, i la he deixat desplegada. Penso, Pare, que és tot un símbol aquesta barqueta, la primera que tu vares fer, porta el meu nom, i sempre ha estat amb mi.

També jo ara, recullo les meves veles. Una de petita em queda. Demano a Déu que aquesta vela, si bé petita, sigui la que em porti a bon port.

Papa, mama, us recordo molt, i sempre penso: que gran era el vostre amor! I jo... vaig saber valorar-ho?

Autora: Mª Rosa Sierra

326.- L'arbre mil·lenari

Asseguts sota l'ombra de l'arbre mil·lenari, l'avi Siset explicava al seu net Gil, tot el que l'arbre havia vist.

Mentre l'escolta, una veu el crida i convida a enfilar-se arbre amunt; un cop dalt queda sorprès per un gran soroll, la veu el tranquil·litza,... són picapedrers de la catedral, la seva construcció trigà 600 anys.

Estirant-li la màniga, el convida a seguir pels estrets carrerons plens de gent i de parades d'artesans.

No et deus pas voler fer enrere ara, eh, noi? Anem... van al port ple de petites embarcacions, allí hi ha comerciants d'arreu.

I ara on anem? Les campanes sonen i la gent es llança al carrer al crit de "Via Fora!", surten en defensa de la ciutat, 1714.

De sobte, la figura d'un gran cuc s'atansa, és el tren Barcelona-Mataró, 1848.

Veig un tramvia baixant per la Rambla, per l'estrena de l'enllumenat públic.

Aquest terrabastall és per l'enderrocament de les muralles. Acompanya'm ,veuràs com canvia aquesta ciutat amb carrers de 20 metres d'amplada, i les noves illes de cases, és el pla Cerdà.

Per l'exposició de 1888 es construeix l'Arc de Triomf i Colom, i al 1929 les fonts de Montjuïc.

Molt bé Gil , ho has encertat, això són els Jocs Olímpics 1992.

Que és aquesta fumera? Són els incendis dels magatzems Siglo, el Liceu, i la crema de convents durant la setmana tràgica.

Allà a la plaça Sant Jaume, la gent crida entusiasmada visca la República, és 14 d'abril de 1931.

Per què els rètols no són en català? Anys foscos, és la dictadura franquista 1939-1975, després de la derrota de la guerra civil 1936-1939, molta gent sofrí repressió, empresonament, molts van morir per defensar els ideals de la República.

Aquesta gralla que sona, simbolitza la recuperació de les festes populars amb el retorn de les eleccions democràtiques, 1977.

Enmig de la cridòria celebrant les 6 copes del Barça, sona el mòbil, es desperta, sent com l'avi contesta “ja venim...”

Tot fregant-se els ulls, diu: “avi, de gran vull ser historiador”.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

297.- El poble abandonat

Aquella colla de nois i noies es van conèixer al casal del barri. Fou allí on varen assabentar-se que es preparava una excursió al Pirineu.Estaven entusiasmats amb els preparatius, mentre s'acostava el dia de partir.Amb les motxilles carregades a l'espatlla van pujar al tren per fer nit al càmping més proper al començament de la ruta.Tan bon punt va despuntar l'alba que ja eren dempeus. Desprès de prendre un lleuger esmorzar van iniciar aquell llarg camí costerut i dur, mentre la fresca de la matinada els colpejava la cara.Quan feia dos hores que caminaven assolien el primer cim i contemplant tota aquella serralada imponent, s'adonen que més enllà d'aquell turó pelat hi ha un poble, quan s'hi atansen senten uns lladrucs, un gos pelut, pigallat de blanc i negre, se'ls acosta i es disposa a seguir-los tot bellugant la cua.S'adonen que el poble ja fa molt temps que és buit, troben la plaça i al costat l'església amb el seu campanar, orfe de campanes.Continuen per un carreró amb un reguitzell de cases enganxades mitjançant arcades i voltes, teulats i bigues podrides caiguts sobre les eres, on creixien una munió de males herbes.Una estranya sensació els acompanya i noten ulls invisibles que els fiten darrera de les fosques finestres esquinçades.El soroll dels seus passos ressona sobre les pedres tot passant davant del cementiri amb un solitari xiprer.El dia és clar, tan sols un núvol blanc sembla acomiadar-los mentre prenen el camí de tornada, tot pensant en els somnis i penúries dels que varen viure en aquest poble que ara, abandonat, dorm acompanyat pels seus turons.

.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

.

296.- El fill del sabater

El seu pare sempre feia la cantarella aquella de "el fill del sabater és el que va més mal calçat". Al Cesc li emprenyava la reiteració en la dita perquè li semblava que, a més d’haver-la escoltat cinc centes mil vegades, era una mena de sornegueria que li feia nosa.

Els companys de classe anaven amb unes bambes xul·lísimes, i ell s’havia de conformar amb uns parells de mostra que havien quedat a les prestatgeries del magatzem. I a sobre, el pare, pretenia que les aprofités i se’n mostrés content.

- Pare, vull comprar-me unes bambes…
- Però què dius… si tens els peus calçats i abrigats… quina necessitat tens de gastar-te els diners? No deies que també et calien uns pantalons?
- Però és que… pare… les bambes del magatzem…
- Qualsevol diria que jugues a futbol amb espardenyes!!! Jo si que m’havia arribat a entrebancar amb les betes... i se m’havia esberlat l’ungla del dit gros.
- Però… pare…
- Res… no sé quina necessitat tens...
Quan anava al camp de l’Europa a jugar, hi havia mirades de reüll, somriures còmplices d’alguns sobrats en l’economia familiar, ja jas , je jes i ji jis que anaven a parar damunt dels seus peus.

Sort que era bo jugant a futbol i això li atorgava un cert prestigi que passava damunt de les seves mancances estilístiques.

Quan va haver estalviat prou, es va comprar unes adides blau marí amb les franges blanques.

En Cesc se’n recordarà per sempre més d’aquell dia; de l’emoció, del sentir-se com es va sentir, de l’arribada al camp, de les mirades dels companys, de lo boniques que les va trobar la Marta, de lo còmodes que eren, dels gols que va marcar, de l’emprenyada que va agafar quan es va estripar pel cantó esquerra ben al costat de la puntera, de com treia els cordons i els posava en remull per emblanquinar-los, de la pudor dels peus que li suaven, dels somriure de complicitat de la mare quan va arribar a casa, de els uis i ais dels germans…

Fa poc les va llençar.

Avui que s’ha posat les espardenyes… li ha reviscolat el record. I ha dibuixat un somriure.

.

autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)

.

233.- El meu xai

Quan tenia sis anys aparegué al corral de casa un xai, no sé encara qui el va comprar o si va ésser un obsequi. Ara bé, la persona que ho féu coneixia perfectament els meus gustos doncs els animalons més preuats per mi eren: els cavalls i els xais.

El xai tenia al voltant d'un mes i mig i ja estava desmamat. Era de color blanc immaculat. Cada tarda, si feia bon temps, el treia a pasturar ja sigui a la vorera de la riera o a les "escamades". Gaudia de pastures esplèndides doncs l'herba era tendra i fresca i ensems li donava ordi, faves i morescs. Al tres mesos tenia una lluentor que conqueria cors. El veïnat del poble els hi semblava una figura de pessebre car era mansoi i amb seguia com un gosset. La seva veu (be, be, be...) era molt dolça. Acceptava amb fruïció els afalacs i que les meves mans amanyaguessin el seu cap i espatlles. Era per ell un bon pastor.

Un dia anant per la riera vaig relliscar i de sobte caigué damunt de l'anyell. El pobre no va dir ni piu però l'argila, com un paparra, niuà damunt la pell blanquíssima tornant-se groguenca. Vaig netejar-lo amb molta cura però la mullera no desapareixia. Tenia por de tornar a casa. No sabia com la gent del poble reaccionaria al veure l'estat calamitós del xai. La reacció fou positiva i la mare al veure’m em donà una abraçada i dos petons; llavors els meus ulls mosicosos es tornaren riallers.

Als quatre mesos feia patxoca. Les carns anaven posant-se als seus llocs i creixia la seva estatura. Però, de prompte, cap al cinquè mes agafa la ronya. Va perdre la gana i li costava molt seguir-me cap a la pastura. El pastor del poble el va mirar i ens va dir que tenia entroncany i que dissortadament no es faria gros. Amb gran desplaença vam sacrificar-lo als voltants de Nadal. Aquesta és la trista història del meu anyell sarnós.

.

autor: Eladi Huguet, Records vivencials d'Eladi Huguet

.

foto extreta de Google

.

221.- Para-juga

.

De vegades, quan marxava a treballar, la mare em deixava amb la veïna. Si ella tampoc hi era, el seu pare, el vell Rafel, tenia cura de mi. Estenien una catifa verda amb dibuixos vermells, i em donaven un grapat de ninotets de plàstic: indis decapitats, vaquers mancs, soldats desarmats i algun cavall coix. Ah!! I un preciós carruatge sense rodes.

El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç ningú em marejava, no existia per ningú.

El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de parlar. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant Far west de catifa.

Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:

-Manelet, para!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc.
-Manelet, para !!
-Manelet, juga !!

Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.

Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar:

-Igual el vent s’endú la tos del senyor Rafel.

Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”.
Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies!!

.

autor: Juanma, del blog De Roquetes vinc (conte amb 365 paraules justes)

.

206.- Eeeeep!

Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destres i dolces malgrat tot.

En Josep anava sempre rapat el cero, jo, això, tampoc ho sabia, simplement creia que era calb i vellet com el meu avi Antoni, potser no tan vell, però si un home gran. Però no era així, en Josep era, aleshores, un home jove i ben plantat, un home desitjat. Ara penso que si jo hagués estat una noia del poble no m’hagués importat gens ni mica anar a ballar amb ell la tarda de qualsevol diumenge, però ell no hagués volgut, està clar, ell només volia acabar la feina per muntar a cavall i desaparèixer camí enllà, ningú no sap a on... Deien que era un solitari. Jo era una nena, però pensava que aquell home no estava mai sol, que dins els seus ulls blaus tot el mon s’hi tancava.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

Fotografia: Castell de Burriac, Argentona 1964

.

198.- Si això és un moble

.

La mare es va afanyar a llençar-lo. I ella se l’estimava molt.

Provà de dissuadir-la: tampoc no ocupa tant d’espai; mira, s’hi poden posar a sobre uns quants coixins de colors alegres i, a la paret, pengem uns prestatges on podràs desar la ràdio vella, el costurer, els figurins de l’Hogar y Moda i la teva col·lecció de cactus nans. Mamà, no el llençaràs, oi que no? Pensa-t’ho bé. A més, a més, allà dins hi ha una colla de coses que no se t’acudirà on guardar-les.

Res a fer. Mamà es va desfer del bagul de la seva infantesa, on s’asseia llargues estones les tardes d’hivern, mentre escoltava bocabadada Cumbres borrascosas sense entendre com s’ho feien els actors per entrar en una capsa tan petita com era la ràdio de fusta.

Al bagul retrobava roba dels germans, joguines de la mare, el barret de quan el pare era jove, una capsa de llauna plena de fotos antigues i, també, un barret de llana, que es lligava a coll i duia una bola verda i una altra de vermella de quan ella encara no anava a escola.

La pre-adolescència d’estètica hippy la va passar arraulida, dins del ponxo de ganxet, repassant tebeos i descobrint el goig de les primeres lectures, tan plenes de novetats. I tot ho feia a sobre d’aquell moble vell, gros, dur sota les cames doblegades. El bagul era seu; li pertanyia per dret propi.

Aquell bagul folrat amb tela de feia flors de color taronja , fulles verd poma i puntets blau marí. Per fora presentava un color indefinit: fosc i amb tires de fusta, clavetejades de tant en tant. Els seus dits resseguien, amb insistència, aquells claus grossos de forma semiesfèrica, que ja eren pur rovell.

I una olor barrejada de càmfora i temps tancat. Perdut.

Era l’únic moble que havien dut del poble, perquè va ser dins seu que van venir les pertinences de la família sencera. Un bagul i una maleta de cartró, desapareguda l’estiu passat.

Però mamà, que havia decidit modernitzar el piset comprant un sofà d’eskai i un llum de peu per instal·lar una sala d’estar atapeïda i idèntica a la de la resta del veïnat.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.