57.- Vacances a Fiji

Seguint la meva màxima de: “s’ha de treballar per viure i no viure per treballar”, em trobava dalt d’un avió que em portaria a les Illes Fiji. M’havia gastat tots els estalvis d’aquell any i dels dos propers, per poder allotjar-me en un magnífic hotel.

Els primers dies vivia a la platja, descansant i deixant-me portar per la remor de les onades. Quan ja portava quatre dies a l’hotel vaig demanar d’anar a fer una mica de turisme. A recepció ja ho havien previst, i tenien un cotxe preparat per portar-me a la ciutat. Em recomanaren anar a veure una festa relacionada amb Lakshimi, deessa de la riquesa i la prosperitat. I em vaig deixar portar fins un petit poblat, on moltíssima gent s’havia aplegat al voltant d’una figura de la deesa. Uns bells cants i balls en el seu honor servien d’espectacle per als nouvinguts. Em deixava portar per la música i al mateix temps, observava la gent del meu costat. Hi havia per igual, gent de l’illa i turistes, i després un grup de gent que estava una mica apartat portant una conversa, i sense donar importància als balls. Si els miraves bé, semblava que anaven com a disfressats. Les barbes i barrets que portaven servien per amagar el seu aspecte real.

Alguna cara m’era familiar, sobretot la d’un vell que enlloc de barba portava un bigoti. Després d’una bona estona mirant-lo vaig tenir un ensurt. Era Elvis Presley! Al seu costat vaig poder endevinar la cara de John Lennon I una mica més apartat parlant amb Nino Bravo estava Michael Jackson. “No pot ser! - em deia. Tots estan morts!” Vaig anar atansant-me per comprovar que no m’havia tornat boig. I les cares s’anaven definint baix les seues disfresses. Eren ells, no hi havia cap mena de dubte. Quan ja estava molt a prop seu, Nino Bravo es va adonar que els havia descobert. Va fer una senyal als seus amics, que van girar-se cap a mi, i amb un somriure, van allunyar-se. Palplantat sense poder païr el que havia vist, no podia moure’m. Elvis Presley es va girar i guinyant-me l’ull es va posar a la boca el dit demanant silenci.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

foto extreta de la pàgina: Viajar y estudiar

*

42.- Letargia d'estiu

Sentia com una escalfor insuportable se li estenia, poc a poc, per tota l’esquena, des de les espatlles fins al començament de les natges. Podia notar com li oprimia fortament la pell de les cames, sobretot rere els genolls, on sembla més prima. Tot i així, s’estava allà, estirada a la sorra, quieta, damunt una sorra humida i càlida. Allà, sota el sol cremant, sobre la seva tovallola vella i desgastada per la salabror de tants dies de mar, allà, amb els pits encastats al terra, immòbil, talment com un galàpet aixafat damunt l’asfalt roent. Així, deixant que el sol li absorbís la suor que amarava pels seus porus oberts, lliscava el temps, així, minut a minut, amb la ment en blanc, sentint el seu cos nu, escoltant els sorolls somorts del voltant, la remor llunyana de les ones, agraint el xiuxeig del càlid i escàs vent. D’aquesta manera, incapaç de moure’s, incapaç tant sols de separar els dits empastifats de crema i sorra, sense poder girar el coll adolorit i encarcarat, amb els llavis closos, ben tancats, protegint una gola seca i salada. Així, anava deixant passar l’estona, s’escolava el temps lentament però, imparable, de manera absurda i plaent a l’hora, talment com un llangardaix allargassat al vell mig de l’era, damunt les pedres ruïnoses de qualsevol masia perduda.
*
autora: Thera, del blog Thera
*