322.- Desde oriente

- Mamá, me he lavado los dientes, he cogido mi gallina de peluche y ya estoy en la cama. ¿Me cuentas un cuento?

- Claro corazón, ahora voy.

A Paula le encanta escuchar cuentos sentada encima de los cojines, como si fuera Scheherezade, herencia materna supongo. Siempre está sonriendo, y cuando lo hace le desaparecen los ojillos vivarachos, quedando tan solo dos rayitas con larguísimas pestañas negras. Se queda hechizada.

- ¿Estás lista?

- Sí mami.

- Eso espero…

Hace tiempo, en un lejano país llamado China, vivía una mujer, que fue bendecida con una hermosísima hija, a la que puso por nombre Xialing que significa “Ángel venido del cielo”. La mujer era muy pobre, y aunque trabajaba mucho, no tenía dinero suficiente para darle a su princesa todo lo que merecía. Así es que un día en el que Xialing lloraba, pues tenía hambre y no tenía suficiente leche que darle, la cogió entre sus brazos, la puso en una cesta, con una mantita bordada con su nombre como única pertenencia y la dejó, con gran dolor de su corazón, a la puerta de un templo. Llorando, se fue a lo alto de un monte y mirando el cielo, vio pasar una estrella fugaz a la que pidió que su niña encontrara el camino que la llevara hasta otra madre, que amara a su niña tanto como ella misma, y gritó su deseo, que fue devuelto una y otra vez por el eco de las montañas. Hecho esto se marchó con infinita tristeza.

En otro lugar, otra madre miraba al cielo y rogaba que bajase un ángel al que dar su amor, pues hacía mucho tiempo que había desistido de tener otro hijo , y aunque tenía uno al que adoraba, este le había pedido también alguien con quien compartir sus juegos…

- Mamá, me gusta mucho el cuento, pero estoy muy cansada.

- Duerme entonces, cariño.

La arropa con su mantita preferida, la que tiene su nombre bordado.

- ¡Ah! Mami, se me olvidaba, hoy aprendí a escribir mi nombre, Paula X, pero no entiendo que significa la “X”.

- Lo entenderás mañana, cuando termine de contarte el cuento. Buenas noches mi ángel.

autora: Rocío Llopis (Lenore) del blog La mala hora (cuento con 365 palabras justas)

305.- Nushu

Fa ja uns quants segles, en una regió remota d'un país llunyà, va néixer una llengua. La van idear les dones, a les qual s’havia privat del dret a l'educació. La varen anomenar nushu i comptava amb un reduït nombre de paraules i de caràcters. Per mitjà d'ella podien comunicar-se eludint la vigilància dels homes, que les espiaven desconfiats i les interrogaven, sense obtenir mai resposta.

.
Van transcórrer els anys i, en veure's obligades a perdre el contacte per seguir els seus marits a la recerca de zones més pròsperes, la majoria d’elles va anar oblidant aquest idioma secret. En aquella regió van quedar-hi només unes poques dones parlant el nushu, totes solteres i dedicades a l'artesania, la poesia i el cant. Van envellir i, una a una, van anar morint. Les enterraren, seguint la tradició, al costat dels seus manuscrits brodats en peces de roba i ventalls. Ara, sota la terra que les cobreix, segueixen parlant de les seves coses.

.

autor: Joaquim Valls

.

303.- En Marc dalt de l'arbre

- Marc, vols baixar de l’arbre d’una vegada? Baixa i parlem d’aquestes angoixes que tens! Baixa!

- Iaia, no! No! No serà fàcil que baixi perquè tot el que m’envolta és problemàtic, tot és mentida, començant pel partit de bolei que l’àrbitre no va ser just. És un lladre de partits.

- Tens raó, Marc, però no s’aconsegueix res dalt de l’arbre. El resultat del partit ja no es pot canviar, però si intentar que això no passi més, perquè aquests nois i noies no poden aprendre de la vida tot veient com els resultats no són justos; ells que són el futur.

- És que tot és una merda, una puta merda! Tot! Això i... les injustes guerres. O no veus les notícies, eh, iaia?

- Sí que les veig, i sé que costa que tot rutlli, però també sé que tu i la teva generació podeu fer molt. En primer lloc essent persones honrades, tot tenint les idees clares, que no puguin de cap manera fer que canvieu de parer. Baixa, creu-me!

- Si baixo serà per fotre’m el discurset de torn?

- Escolta maco, que jo tinc les idees prou clares! Perquè nosaltres vàrem tenir les ganes de fer un món millor per a vosaltres, i es va aconseguir. Així que potser que baixis d’aquest arbrot a llegir algun llibre de la nostra història i sabràs a què em refereixo.

- Doncs, iaia, si tens les idees tan clares potser pots acompanyar-me a parlar amb l’entrenador, no?

- Això se’n diu fer xantatge! Però sí crec que puc estar al teu costat. Sols al teu costat, i tu defensaràs l’argument, perquè tu ets el perjudicat i ningú pot defensar millor que tu la teva causa. Marc! Què…? Que en tens per estona? Perquè jo he de fer el dinar per tots, i quan dic tots, vull dir molts.

- Què passaria si em quedés aquí dalt per sempre, iaia?

- M’hauria de quedar palplantada aquí baix, sempre al teu costat.

I m’he quedat, Marc, m’he quedat aquí baix, amb el record de les teves ganes de viure estroncades i la impossibilitat que construeixis un món millor. Potser ho aconseguirà el teu record.

.

Dedicat al meu nét Marc, que ha trobat un arbre dalt del cel on enfilar-se.

.

autora: Teresa Solé, (conte amb 365 paraules justes)

.

Foto de Joan Antoni Febrer

.

283.- El captaire

.

El seu equipatge pesava poc. Cartrons. Un sac de dormir. Una manta vella. Un joc de roba de recanvi bruta i espellifada. Unes sabates de sola gastada i amb forats. Això és tot el que tenia. Les seves pertinences materials després que la vida el tractés injustament. Ara, hi havia una cosa que posseïa i que ningú li podria treure: la dignitat. Dignitat de ser qui era, de trobar-se on es trobava, de viure gràcies a la generositat de la gent. Una dignitat que feia que cada nou dia que arribava, ho fes ple de noves esperances. Esperança de que les coses podrien canviar. Esperança de que la sort li tornés a somriure, com anys enrere. Esperança de que igual que un dia la vida se li va girar d’esquenes, potser, algun altre, se li giraria de cara. I llavors, aquelles calamitats per les que havia de passar, el fred que havia de suportar, les mirades de la gent que el feien sentir ningú, els dits acusadors dels nens petits que el veien com una mera distracció, la gana que, dia rere dia, havia d’aprendre a dominar, llavors, tot allò, igual que un bon dia va arribar, se n’aniria. I ell tornaria a ser de nou algú. Una persona amb nom i cognoms que, lluny de vagarejar pels carrers sense rumb, hi caminaria amb una direcció fixada. Aquell era el seu somni. La seva esperança. La seva dignitat. Allò pel que lluitar dia rere dia. El tren al que agafar-se per no embogir. L’última cosa amb la que, nit rere nit, pensa mentre està estirat sobre els cartrons dintre del seu sac de dormir abans d’aclucar els ulls.

Mentrestant, però, segueix vivint al carrer. Allà on pot i li deixen. Segueix portant un equipatge lleuger. Segueix vivint de la caritat de la gent. Però amb dignitat.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

272.- L'home invisible

Aquella farmàcia de les afores de la gran ciutat tenia una clientela escassa i, de vegades, força rara. Per això el farmacèutic no parà gaire esment a l'estrany aspecte d'aquell client que entrava al seu establiment quasi a l'hora de tancar i que, malgrat el bon temps d'aquella tarda de primavera, portava una gavardina marró que el tapava fins els peus, bufanda blau marí, guants de pell, barret ben calat i unes grans ulleres de sol que feien ressaltar encara més les blanques benes que li cobrien tota la cara. Amb pressa per plegar, el dependent és dirigí a l'home:
- Bon vespre, que desitja?
- Bon vespre, miri no sé com explicar-ho. Jo sóc enginyer fotoquímic i experimento amb les propietats de la reflexió de la llum sobre els cossos vius...
- No em digui més, un experiment li ha provocat cremades a la cara. Amb molt de gust li canviaré l'embenatge...
- No és això. No tinc cap cremada, el que passa és que... Sap, millor que ho vegi!
I traient-se un dels guants, l'home mostrà que, on hi havia d'haver una mà, no es veia res. El farmacèutic exclamà:
- Ja ho veig, ha perdut una mà i segur que nota el que coneixem com dolor fantasma que és bastant freqüent en amputacions recents. Ara mateix li dono un calmant...
- No, home, no. El que passa és que... SÓC INVISIBLE. L'experiment ha estat un èxit, puc fer que qualsevol cos viu desaparegui de la vista dels altres i...
- Ui!, doncs per això no tinc res. Potser si anés a l'hospital...
- Però no m'ha sentit quan li he dit que l'experiment ha estat un èxit, estic content de poder ser invisible i els efectes no són permanents.
- Doncs no ho entenc, que vol?

- Si em deixés acabar de parlar i m'escoltés, hauria sentit que només puc fer invisibles els cossos vius i, si vull que no em vegin, he d'anar completament despullat. Però clar, els terres són freds, no em puc resguardar de les corrents d'aire i no he pogut evitar arreplegar una calipàndria de campionat. Què em podria vendre una capsa de Frenadol, si és tan amable?

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta del portal http://www.edu365.cat/

.

219.- El rostre dels àngels

El Dr. Jaume acaba la jornada a l’Hospital, després de passar tot el dia visitant pacients desitja enllestir la feina. Cada dia, per sortir, intenta passar ràpid pel passadís, només faltaria que algun malalt el cridés! Vol anar a casa a dutxar-se, vestir-se amb roba de marca i donar un vol amb el cotxe de luxe del seu company de festes.

Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.

-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.

Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.

-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.

En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.

-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?

Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:

-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.

En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.

-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.

Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.

-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

194.- Pájaros de celulosa

.

A Carla con cariño

.

Pajaritas. Miles de pajaritas de papel de colores, y en todos los tamaños, poblaban la mesa, las sillas y el aparador; invadían la estantería; se las podía encontrar por el suelo del pasillo; en la cocina; el baño; y también en el dormitorio, por encima de la cama. Aquella colección de aves de celulosa, existía gracias a las manos de Daniel, que vivía bajo la protección de servicios sociales en una casa de acogida.

.
De ventana a ventana, Daniel se hizo mayor, pegado al cristal, observando los pájaros que revoloteaban. Por culpa de unos padres de pensamiento arcaico, no si fue a la escuela. Lo sacaron pronto debido a las bromas de algunos niños maliciosos y maleducados: “¿De qué te van a disfrazar tus padres para carnaval? ¿De pájaro bobo? “

.
Lo poco que pudo aprender lo atesoró en su mente, que creció libre. Años después, con sus padres ya fallecidos, fue a parar a una casa de acogida. Su cuidado le correspondió a un matrimonio anciano, que no sabiendo que hacer con él —Daniel no hablaba prácticamente con nadie—, se limitaron a darle papel y colores, con la esperanza de que se entretuviera dibujando. Fue entonces que comenzó aquella apasionada colección.

.
La primera pajarita la hizo inseguro, rememorando el día en el que en la escuela le enseñaron. Para ella escogió un papel de un blanco hiriente, que rompió dibujándole unos ojos, y una vez terminada se la regaló a los viejos. Cinco minutos después hizo la segunda. Tomó un color azul cielo con el que emborronó la hoja, le dio forma, y la colocó junto a la ventana. Así una tras otra, fue llenando la casa. Le consiguieron papeles de colores y cartulinas. El desparpajo al hacerlas era tal, que cuando se quedaba sin suministros, las hacía con cualquier cosa. Las había de papel de periódico; de envolturas de caramelos; de papel de aluminio; livianas y diminutas, de papel de fumar; incluso de papel moneda sobre un gran globo terráqueo.

.
Sentía tanto placer, que no pusieron freno a su creatividad obsesiva, de ahí que en poco tiempo convirtieran la casa en una gran jaula sin barrotes que todo el mundo visitaba.
.

autora: Carmen Rosa Signes, del blog El libro de Monelle

.