295.- Un conte de pescadors

.
És un matí amb boira i el carrer és com un teatre sense públic, fred i en silenci.

Els pescadors es desperten d'hora, quan la lluna és a mig fer i el sol encara dorm. Les barques esperen inquietes els seus hostes, dansant amb les ombres platejades amb la música de les onades.

Tot segueix el seu ritual i en Calixt sap que avui serà un altre dia dur. Té quinze anys, però ja sap el que és treballar de valent. Surt a navegar amb el seu pare, que és qui li ha ensenyat el bon art de pescar.

Tot pujant a la Llevantina, la vella barca, mira al darrera i fixa la mirada a la finestra de la casa de la Mariona. Ella és la seva joia. Junts passegen a la vora de la mar quan aquesta està en calma i la feina és feta.

Mira el cel damunt seu i hi veu la claror dels seus ulls. El tacte de la pell amb l'aigua li recorda la frescor dels seus llavis i el vent li canta cançons amb la veu de la seva estimada.

Mira l'horitzó i pensa en el perill de naufragar i tem per la seva vida, per la dels seus, pels seus somnis, per les besades que es perdria i per l'amor que no gaudiria. Però té l'ànima forta i lluitarà fins que tot s'hagi acomplert. Amb el regust de la mar a la boca torna a casa.La barca plena i el cor a vessar d'enyorança.

Lluny, al port, veu un punt vermell i sap que és el color del vestit de la Mariona. Recorda quan la va veure el primer cop que el portava i va fer-li el primer petó. A l’arribar s'abracen com si les hores d'espera fossin anys de soledat. Agafats de la mà enfilen les escales del carrer i desapareixen en el temps màgic de la joventut.

Ara que moltes primaveres han passat, en Calixt i la Mariona baixen per el carrer que duu a la sorra de la seva estimada platja i sense dir-se res, amarats de records, pugen a la barca, i una suau brisa els duu on l'amor és etern.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

219.- El rostre dels àngels

El Dr. Jaume acaba la jornada a l’Hospital, després de passar tot el dia visitant pacients desitja enllestir la feina. Cada dia, per sortir, intenta passar ràpid pel passadís, només faltaria que algun malalt el cridés! Vol anar a casa a dutxar-se, vestir-se amb roba de marca i donar un vol amb el cotxe de luxe del seu company de festes.

Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.

-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.

Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.

-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.

En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.

-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?

Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:

-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.

En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.

-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.

Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.

-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

190.- Una història del bosc

Avui, amb els meus dos fills, sortim a recollir castanyes pel bosc que hi ha al darrera casa. Enfilem per un camí antic, cap els castanyers de formes estranyes.

Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.

-Què és això, pare?

M'ho miro, sorprès.

-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!

Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.

A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.

-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?

Veig una personeta petitona.

Em frego el ulls, pensant que estic somiant.

-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.

Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.

Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.

Així són els meus fills.
.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

168.- Frederic i la consciència

.
En Frederic era un bon empleat, solter per dedicació plena al treball. Un dia, amb enveja va veure com en Jordi reia i feia riure a la companya d'oficina.

.
- No estan pel que han de fer.- pensava ell.

.
Quan va tenir un moment va anar a veure al director de la oficina, per dir amb veu sibil·losa i fluixeta, el que ell creia que aniria bé per l'empresa. Havia de prescindir de l’empleat alegre i distorsionant de l'ambient, en Jordi.

.
L'endemà en Jordi fou acomiadat i al moment que ell recollia les seves pertinències, en Frederic dibuixà un somriure als llavis. La companya d'oficina plorava, però en Frederic sabia que allò seria un bé per ella i per la feina.

.
Aquell dia, al arribar a casa va preparar el sopar. Es posà el pijama i quan va acabar el seu programa favorit de la televisió es posà al llit. No podia dormir, potser el sopar havia estat massa ostentós, va pensar. Es regirava al llit i de sobte va notar com una mà freda i llefiscosa li agafava el turmell dret. Amb un esglai obrir el llum de la tauleta, una suor freda envaïa el seu cos. Pensant que havia sigut un mal somni, tornà a apagar el llum. Aquest cop van ser els seus dos turmells els que van ser agafats per una ma immensa. Volia cridar però no podia, obria la boca i solament sortia un lleu esgarip. De sobte, alliberat de la llefiscosa mà, veié dos ulls daurats i una forma negra posar-se sota el llit.

.
Va estar despert tota la nit i les nits següents, ja no podia pensar en res més. Tenia por, por de la bèstia negra que quan es feia fosc agafava les seves cames i amb veu ronca i sepulcral li deia: Frederic vine amb mi.

.
Després de tan neguit en Frederic va deixar d'existir.

.
A la làpida, dues roses vermelles, i un epitafi escrit: aquí descansa en Frederic i la seva consciència. i si escolteu bé quan passeu pel davant, sentireu una veu que diu des de dins: Vine amb mi Frederic.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

145.- Deu passos

.

És hora d'anar a dinar i camino per la vorera tot pensant en les meves coses.
De sobte, m'aturo al voltant d'un grup de gent que, entendrits, observen un gosset que està lligat i crida desesperadament.
Una parella agafats de bracet fan comentaris entendridors,- quan ens casem en comprarem un.- li diu ella.
A la mateixa rotllana hi ha un senyor gran, amb la seva neta.
- Mira avi, que bonic que és.
Cada cop hi ha més observadors, a tots ens fa gràcia i ens fa patir,
- Ves on deu ser el seu amo?

Decideixo anar-me'n.
Deu passos, faig deu passos i el món s'atura.
Deu passos i veig una noia asseguda al terra amb la mirada fixa i abaixada, la mà estesa i mig oberta.
Un tros de paper on hi ha escrit, amb lletra de mal traç, un seguit de paraules tristes.
Unes monedes a la falda indiquen que algú l'ha vist.
La Maria ha passat per moltes desgràcies, ha passat gana, s'ha sentit malalta i sense saber on anar.
Es lluny de casa i fa molt que no sap res del seu infant.
Demana almoina per el present i una súplica per el futur; tornar abraçar el seu ninó.

De sobte, surt una noia de la botiga del davant, deslliga la corretja, amanyaga el seu petit amic i se'n va.

Comença a plovisquejar.
Una pluja petita, però prou insistent, i la Maria sap que s'ha acabat la seva feina. Quan plou la gent no s'atura a donar almoina.
S'aixeca a poc a poc, els ossos li fan mal i el peu fa dies que li fa la guitza.
Camina carrer avall, amb els pensaments lluny,
i no us sabria dir si el que li llisca per la cara és aigua de pluja o llàgrimes dels seus bonics ulls.
Que tinguis sort, Maria.
.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.