341.- Somriures

Avui m'he llevat d'hora i, sortosament, de bon humor.

Avorrit d'escoltar sempre les mateixes cançons a la ràdio he començat sense adonar-me a taral·lejar alguna de les meves preferides mentre em feia l'esmorzar. Aixeco les persianes i el dia és radiant, el cel blau em transmet calma mentre, assegut en front a una bona tassa de llet, el sol de l'hivern m'escalfa l'esquena i em fa somriure gustosament.

Friso per sortir al carrer i passejar sota els pollancres del parc, així que m'arreglo sense perdre temps. Quan me n'adono em trobo jugant amb el meu reflex al mirall, cada ganyota replica l'anterior. Em somric burlonament.

Arribo al parc i contemplo bocabadat tots els seus racons com si fos la primera vegada que els meus peus trepitgen aquelles fulles caigudes del cel. M'aturo per observar l'avi que feixugament, però amb la il·lusió més infantil, juga a futbol amb el seu nét. “Sóc millor que tu, avi!”, crida el petitó tot just després que el seu avi perdi la pilota. Aleshores la memòria li torna a la seva llunyana joventut i una llàgrima li regalima sota les ulleres per la galta esquerra. Em mira, potser es pregunta si des d'on sóc entreveig els seus records en estat líquid. Jo li somric compassiu mentre, durant l'encreuament de mirades, quedo perplex en veure'm a mi mateix. Un calfred recorre el meu cos quan em sento identificat en ell. Sóc aquell tendre avi, fent equilibris impossibles per tal de gaudir amb el meu nét, aferrant-me de tot cor a la vida i lamentant-me d'haver-la après a valorar massa tard. Recordo amb nostàlgia l'esdevenir del temps, el presumptuós rellotge de la meva existència quan a cada segon engendrem somnis i a cada moment se'ns esvaeixen entre els dits de la mà.

Torno a casa encara pensatiu però amb una idea ben clara: no faré cap més passa sense que l'afany de viure sigui el perquè dels meus actes.

Camino i somric.

autor: Dan, del blog El vol del mussol

334. Cafè d'horabaixa

Tomeu tenia fama de fer els cafès més gustosos de Mallorca. El seu local cada dia estava ple. Des de feia cinc anys, Lola, la bibliotecària que s’havia instal·lat al poble després de morir el seu marit, en aplegar de la feina, cada horabaixa, s’aturava a la cafeteria d’en Tomeu. S’asseia sempre a la mateixa taula. Ell ja sabia què servir-li sense demanar res. Li preparava el cafè amb molta cura. Era l’única forma que tenia d’expressar l’amor que sentia per ella i que no s’atrevia a confessar.

Un dia va entrar al local en Klaus. Segons els rumors se tractava d’un alemany ric, fadrí, pintor, que des de feia unes setmanes s’allotjava en un agroturisme. Havia vengut per plasmar a les seves teles el paisatge de l’illa. Aviat va agafar el costum d’anar a la cafeteria d’en Tomeu els horabaixes. Quan Lola arribava, Klaus normalment feia una estona que hi era. Tomeu s’havia fixat com l’alemany feia dies que no li treia els ulls de sobre a la bibliotecària. I empès per la por a perdre-la, Tomeu va decidir per primer pic en cinc anys fer alguna cosa. Va escriure una nota breu però clara explicant els seus sentiments al sobre de sucre que li serviria a Lola amb el cafè. Però va ser en aquest instant quan va veure que Klaus s’aixecava del seu lloc i s’asseia a la taula de na Lola. A ella no semblava importar-li la presència sobtada d’aquell home. Tomeu va llançar al fems el sobre de sucre escrit i el va canviar per un de nou. Mitja hora més tard els dos sortiren riallers del local. No tornà a veure més na Lola, ni tampoc en Klaus. Amb el temps va saber que havien marxat del poble, junts, però Tomeu no va perdre mai l’esperança. Cada horabaixa, a l’hora habitual que ella solia entrar, preparava el seu cafè i el servia a la seva taula ara buida i que no deixava ocupar a cap client. Només el dia que se va jubilar i va tancar amb clau la cafeteria, dins el local quedaren guardats per sempre, finalment, totes les il·lusions d’en Tomeu i el seu amor per Lola.

autora: Caterina Cortés Palmer

blog: No em diguis que és un somni

322.- Desde oriente

- Mamá, me he lavado los dientes, he cogido mi gallina de peluche y ya estoy en la cama. ¿Me cuentas un cuento?

- Claro corazón, ahora voy.

A Paula le encanta escuchar cuentos sentada encima de los cojines, como si fuera Scheherezade, herencia materna supongo. Siempre está sonriendo, y cuando lo hace le desaparecen los ojillos vivarachos, quedando tan solo dos rayitas con larguísimas pestañas negras. Se queda hechizada.

- ¿Estás lista?

- Sí mami.

- Eso espero…

Hace tiempo, en un lejano país llamado China, vivía una mujer, que fue bendecida con una hermosísima hija, a la que puso por nombre Xialing que significa “Ángel venido del cielo”. La mujer era muy pobre, y aunque trabajaba mucho, no tenía dinero suficiente para darle a su princesa todo lo que merecía. Así es que un día en el que Xialing lloraba, pues tenía hambre y no tenía suficiente leche que darle, la cogió entre sus brazos, la puso en una cesta, con una mantita bordada con su nombre como única pertenencia y la dejó, con gran dolor de su corazón, a la puerta de un templo. Llorando, se fue a lo alto de un monte y mirando el cielo, vio pasar una estrella fugaz a la que pidió que su niña encontrara el camino que la llevara hasta otra madre, que amara a su niña tanto como ella misma, y gritó su deseo, que fue devuelto una y otra vez por el eco de las montañas. Hecho esto se marchó con infinita tristeza.

En otro lugar, otra madre miraba al cielo y rogaba que bajase un ángel al que dar su amor, pues hacía mucho tiempo que había desistido de tener otro hijo , y aunque tenía uno al que adoraba, este le había pedido también alguien con quien compartir sus juegos…

- Mamá, me gusta mucho el cuento, pero estoy muy cansada.

- Duerme entonces, cariño.

La arropa con su mantita preferida, la que tiene su nombre bordado.

- ¡Ah! Mami, se me olvidaba, hoy aprendí a escribir mi nombre, Paula X, pero no entiendo que significa la “X”.

- Lo entenderás mañana, cuando termine de contarte el cuento. Buenas noches mi ángel.

autora: Rocío Llopis (Lenore) del blog La mala hora (cuento con 365 palabras justas)

309.- Sicut puerii

El Senyor del Locus Ignorabilis, tenia un escuder jove i molt bo. Era tant l'amor que ambdós es professaven, que qualsevol podria dir que eren germans. El jove escuder dormia als peus del llit del seu Senyor, sempre atent a les seues demandes.

Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.

El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.

Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.

Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.

No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.

.

[Mors non separabit]
.

autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)

.
Dibuix realitzat per ell mateix.
.