287.- Quan apareguis per la porta, no miraré

.

En travessar aquella porta sap que res ja no tornarà a ser com abans. L’espera palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que sembla haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarides que no lliguen gaire amb el paper de cel·lofana que embolcalla el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, li somriu lleument. Una frase parca de benvinguda trenca el silenci tens que es respira entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunya d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, comença a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Ha envellit força, com ella també ho ha fet. Se’l veu trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats setmanes enrere. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, obre les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Vola, d’una vegada per totes, s’enlaira, respira de nou i sap que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquesta frase esdevé llast en el seu momentani vol, aquestes paraules la desperten amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquest psiquiàtric, encara no ha trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

.

85.- Comèdia

.

La mare entra a l’habitació en penombra, sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata del sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel·lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat, que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és l’home que marxa de matí i arriba a la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè comparteixen sostre ell, ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. La suor i l’alcohol la impregnen. Baixa les escales i agafa el telèfon. De nou trucarà a l’escola i dirà que el nen avui també està malalt, que aquesta febre misteriosa, que ja dura diversos dies, persisteix i li impedeix llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes!)

.