308.- El trajecte

.

Surt de la feina amb unes quantes coses al cap i pensant en la última telefonada. Sempre hi ha una última telefonada; aquella trucada poc oportuna que un cop despenjat el telèfon penses que no hauries d’haver agafat. Una darrera mirada a les finestres per a confirmar que tot està tancat. Carrega les carpetes i material que necessita per demà fent un esforç per no deixar-se res; moltes vegades, l’endemà al matí s’adona que s’ha deixat aquell informe, aquell expedient necessari per a la reunió amb el professorat i ha de tornar exprés, en una revolada, a cercar-ho. Qui no té memòria, ha de tenir cames, diuen.

Agafa el cotxe i fa el tram de baixada de costum fins a entrar a l’autopista direcció Barcelona. Posa el radio per distreure les cabòries, però tot i així, no la sent, concentrada com està en el treball.

Arriba a Barcelona pel carrer Aragó avui no massa atapeït. Fa un esforç per escoltar la música i s’adona de la subtilesa d’un violí; això l’ajuda a prendre distància.

Mira el rellotge.

Per poder tallar del tot, decideix entrar al Museu Egipci en la seva nova ubicació. Considera que és la millor hora per anar a un museu: calma, tranquil·litat i oportunitat de veure-ho tot sense intromissions. S’entreté llegint les informacions del material exposat. Sempre li ha cridat l’atenció la cultura egípcia.

Sent una frisança darrera seu, té la sensació que hi ha algú més per allà. Un soroll somort com de peus que s’arrosseguen. Comença a suar enmig d’aquella xafogor. Veu altres visitants que segueixen el seu curs sense estranyar-se de res.

- Perdoni, podria acabar-me d’enganxar aquesta vena. M’estan esperant al pis de baix i se m’està desfent tot. Són tants anys ja!. En Tutankamon va quedar més afavorit; però els demés... No es quedi així d’atònita i faci alguna cosa, valga’m Ra! Ni que no hagués vist mai una mòmia.

Surt ràpidament del recinte i se'n va a fer un cafè carregat a la cantonada de Passeig de Gràcia. Intenta ni pensar en el que ha vist.

Confirma l’hora. València enllà arriba a l’Elizalde i puja al segon pis en obres, esbufegant i encara atònita.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

290.- El cocodril

.

És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.

Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, condemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.

Se sent sol, de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.

Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.

Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure...

Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac - (conte amb 365 paraules)

.

267.- L'ombra

.

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

Ara tot fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre.

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

Arribà a les costes d’Àfrica. Perseguia una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i amb les mans a les butxaques: Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac

.