Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés estranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrere. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.
-Qui ets?- Però ningú contestava.
-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.
Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al lavabo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.
Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure néixer.
Autora: Mercè M. Anento
Blog: Hores mortes