329.- L'horitzó infinit

Sempre ho havia dit: “Algun dia tocaré l’horitzó”. Tothom en feia escarafalls al poble. Coneixien la seva afecció a la bullanga i a la beguda. Però ell feia cas omís. Ho deia des de petit, quan pujava als penya-segats a divisar l’estol de barques de pesca que s’escampaven, de nit, com formigues fosforescents, davant la costa dels seus paisatges infantils. S’ho deia també de gran, en soliloquis llarguíssims, quan dins el far estant; encenia el llum que havia de guiar els vaixells que s’atansaven a port. Ell era vigia i timoner alhora. Fill de pescadors, nét de pescadors, pare de pescadors. En néixer el nou dia, s’embadalia als els fils de coure refulgents sobre una safata d’argent. Duia la salabror de la mar a la sang. Ja de gran, retirat, aprofitava els capvespres per sortir a pescar amb el seu únic nét. «Mira Marcel, veus allà, al lluny? On sembla que el mar i el cel es creuin? Allò és l’horitzó. Allí el teu avi arribarà un dia.» Jo me l’escoltava entre distret i incrèdul. M’agradaven les aventures impossibles d’aquell vell xaró que semblava viure només quan el garbí li estarrufava l’ànima.

Un matí va desaparèixer. Ja ho feia això, tot sovint. Va tornar tres setmanes després; més prim i les galtes rostes; però amb un somrís permanent als llavis. “Hi he arribat” va dir-me, només veure’m. «I com ho saps, avi?» «Ho sé, i prou.» Em va explicar que havia solcat la ratlla finíssima que separava els seus somnis, la certesa d’una frontera infranquejable. I sabia, íntimament que era el primer home en arribar-hi. «Saps? Era com tenir a tocar el món a banda i banda, Marcel. On sents que ets part indestriable del cel i la terra a la vegada. Mirava arreu i només hi havia un blau infinit per tot». Ningú el va creure. I el vam enterrar al cap de pocs dies.

Però jo sí que ho vaig fer.

Per això ara, quan desfaig els nusos de les xarxes amb en Cintet, el meu únic nét, sé que em toca a mi de seguir els seus passos. Demà embarcaré mar enllà; a trobar l’horitzó blavíssim com ell va fer un dia.

.

autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't (conte amb 365 paraules justes)

.

fotografia d'Antoni Claderah

http://gallery.me.com/antonicladera#100028

.

295.- Un conte de pescadors

.
És un matí amb boira i el carrer és com un teatre sense públic, fred i en silenci.

Els pescadors es desperten d'hora, quan la lluna és a mig fer i el sol encara dorm. Les barques esperen inquietes els seus hostes, dansant amb les ombres platejades amb la música de les onades.

Tot segueix el seu ritual i en Calixt sap que avui serà un altre dia dur. Té quinze anys, però ja sap el que és treballar de valent. Surt a navegar amb el seu pare, que és qui li ha ensenyat el bon art de pescar.

Tot pujant a la Llevantina, la vella barca, mira al darrera i fixa la mirada a la finestra de la casa de la Mariona. Ella és la seva joia. Junts passegen a la vora de la mar quan aquesta està en calma i la feina és feta.

Mira el cel damunt seu i hi veu la claror dels seus ulls. El tacte de la pell amb l'aigua li recorda la frescor dels seus llavis i el vent li canta cançons amb la veu de la seva estimada.

Mira l'horitzó i pensa en el perill de naufragar i tem per la seva vida, per la dels seus, pels seus somnis, per les besades que es perdria i per l'amor que no gaudiria. Però té l'ànima forta i lluitarà fins que tot s'hagi acomplert. Amb el regust de la mar a la boca torna a casa.La barca plena i el cor a vessar d'enyorança.

Lluny, al port, veu un punt vermell i sap que és el color del vestit de la Mariona. Recorda quan la va veure el primer cop que el portava i va fer-li el primer petó. A l’arribar s'abracen com si les hores d'espera fossin anys de soledat. Agafats de la mà enfilen les escales del carrer i desapareixen en el temps màgic de la joventut.

Ara que moltes primaveres han passat, en Calixt i la Mariona baixen per el carrer que duu a la sorra de la seva estimada platja i sense dir-se res, amarats de records, pugen a la barca, i una suau brisa els duu on l'amor és etern.

.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

82.- Onades

.

M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.

.
autora: Laura Garcia, del blog 80 grams
.

77.- El conte del peix de colors

Hi havia una vegada un peix que no tenia colors i estava molt trist. Nedant, nedant es va trobar un cranc, i li va demanar una mica de vermell. Després va anar a la Sorra per mirar si li regalava una mica de groc, i una mica de verd a una alga que s’ho mirava. Només li faltava el blau, i per sort va passar per allà un peix blau que li va donar una mica. Llavors va fer de pallasso i va fer feliços a tots els peixos del mar.

David Rovira Alsina
9 anys
3r A

David Rovira Alsina (Sant Quirze V. 1995 – Budapest 2009)

.

Agrair moltíssim al pare de David, Natxo Rovira, per deixar-mos llegir este preciós conte. Una abraçada de part de tots els participants de 365 contes.

.

65.- Els amors de la Mar

*

La Mar es desperta sempre de matinada, mentre el seu amor, sigil·lós l’acarona. Llavors recorre a petons, suaument, cada corba de la seva pell sinuosa, i esclata desitjós de besades. Passió de llum d’alegria i d’esperança. La Mar es lleva i somriu il·luminant l’estança, i li diu que l’estima amb veu tendra d’oratge, mentre es mou bella i majestuosa. El seu amor l’observa amb la mirada encesa, ulls de lluentons daurats orgullosos de saber-la seva.

La Mar és la fera ferotge a voltes indomable, i ell millor que ningú sap quants esforços li calen per amainar-la. El fa fort pensar que és l’únic capaç d’aconseguir-ho, i per això creu que ella li pertany.

La Mar enganya el seu amor però, i es deixa arrossegar per una atracció desfermada. La Mar, secretament, te una estimada, i s’estimen de nits, un amor d’amagades. La Mar mai no ho a dit, però de tots, el moment més feliç, és a les nits que s’abelleix amb els collars de perles. Quan no hi ha negra nit, i la Mar fa l’amor amb la amant, sota la lluna plena.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*

63.- Intercanvi

Tenia tot just quatre anys, seia a la meva falda, a la nit, en una terrassa davant del mar.

- Mare, explica’m coses del mar.

Era temps de vacances, i per això s’havia fet mitjanit i l’Oriol encara no dormia.

Era molt fosc. No hi havia gaire il·luminació al poble, ni tampoc lluna. Vaig començar parlant de les estrelles. Que des del seu lloc, no gens estàtic, però ajustat amb precisió podien guiar els vaixells i saber sempre on era el Nord.

- Cada estrella té el seu nom i la que ens diu el Nord se’n diu Estrella Polar, la veus? És aquella d’allà.

El mar tot just si s’endevinava dins la fosca i es descobria just a ran de sorra amb unes línies primes d’escuma blanca. Ell semblava veure’l millor que jo. Hi havia llumets petits i oscil·lants, que navegaven a distàncies incertes de la platja. I ens vam convertir en observadors atents d’uns pescadors invisibles.

- El mar és negre a la nit - diu ell.
- Sí és negre perquè no hi ha llum - intento explicar jo
- I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques - reflexiona ell.

Jo emmudeixo davant d’una frase que em sembla fantàsticament poètica.

- Els pescadors encenen i apaguen els llums - continua observant ell.
- Les barques es gronxen amb el mar i els llums se’ns amaguen, no s’apaguen - puntualitzo jo.
- Potser juguen amb els peixos - diu ell.

Tot de cop les seves aportacions em semblen infinitament més interessants que les meves i em deixo portar.

I juguem a ser pescadors, que en comptes de pescar juguen amb els peixos i amb nosaltres que els mirem de lluny. Ens fan senyals i ens fan l’ullet... els peixos estant contents que vulguin anar a jugar amb ells, en comptes de pescar-los.

Em sembla com tastar un món millor.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

40.- Mar

Si hi ha una cosa que agrada a la Mar és el mar. La seva passió pel mar (que compartia amb el seu pare) la va portar a descobrir les més belles i amagades cal·les de les costes catalanes. Un cop va tenir el carnet de conduir, la primera cosa que va fer va ser anar a la platja. Encara recorda el moment de sentir la bullent sorra als seus peus i la suau melodia que li regalava l'anar i venir de les onades.
Aquell dia va agafar el cotxe i va anar a la seva cala preferida. Com sempre, no hi havia ningú. Així que va seure i va contemplar el mar. Com la relaxava mirar aquella enorme capa de blau que s'estenia fins a l'horitzó i que s'ajuntava amb una altra capa de blau, aquest cop més clara.
Estava ben relaxada quan, de sobte, va sentir la sorra remoure's. Hi havia algú. Algú empipador que s'apropava a ella amb tota la barra del món. Qui s'atrevia a anar a la seva cala?
Va decidir sortir de dubtes. Un noi de pell morena i cabells foscos la mirava amb el somriure més fatxenda que la Mar havia vist mai. Només de sentir-lo, ja la va treure de polleguera. Però al veure-li aquell somriure de fanfarró, encara li va fer més ràbia.
- Què mires? - li va dir ella denotant la poca simpatia que li tenia.
- Res, perdona – li va contestar ell sense esborrar aquell maleït somriure.
Com si la Mar no en tingués prou, el noi es va quedar allà plantat, mirant-la amb aquells ulls profunds.
-Escolta'm, vols alguna cosa o què? Potser que paris de mirar-me així, et cauran els ulls. - La Mar començava a empipar-se de debó.
-Sí, és que... estàs a la meva cala.

*

autora: Patrícia, del blog Jocs de nens

*

38.- Islas de idealista

*

Un avión me transporta a un lejano aeropuerto, aterrizamos y me desplazo a la ciudad. El estrés, la confusión y la violencia parecen ser iguales en todos los sitios, tal vez con una pizca de ironía cambian. Me acerco al puerto en busca de un bote que me traslade hasta mi último destino.
Las olas golpean la embarcación, el sol comienza a ponerse tras una línea azulada, cruzamos la primera barrera natural de coral, la isla está cerca, me lanzo al agua y llego a nado.
La arena se engancha con diversión a mi cuerpo. Por fin el Sol se hunde en las profundidades de un inmenso oceano, apagándose. La superficie se ilumina con un suave dorado que describe un camino hasta mis pies.
Las estrellas van apareciendo como si fueran pequeñas luces que alguien enciende, quizás un celador que hace siglos que repite la misma tarea. La oscuridad lo envuelve todo. Diviso la luna, que ilumina tenuemente lo que me rodea. El silencio de la noche se ve perturbado por el sonido de las olas. Una fina brisa con aroma salado acaricia mi piel, y me estremece, pero no por el frío, sino por la capacidad de poder sentir tanto en tan poco tiempo. Arena, olas, brisa marina... cierro los ojos para poder capturar mejor esta sensación, la sensación de formar parte de algo tan bello e inmenso a la vez.
Una gran luz me despierta. El Sol se alza en el lugar en que la noche anterior dejé la luna contándome dulces historias de amor. Noto como la vida fluye dentro de mi, las venas están llenas de energía y el corazón late como el día que nací, con fuerza para descubrir que aguarda la vida.
El equipo de música deja de emitir sonido, reposo la fotografía de una magnífica playa de una isla abandonada, sobre la estantería, y con un suspiro llego a oler su brisa. Con una fotografía idealicé una realidad, un sentimiento, una sensación. Fué intenso mientras duró, en esa isla llena de ideales, de sueños, de tantas sensaciones complacientes que solo de imaginarla me llena de energía, y pienso que algún día dejaré de idealizarla para convertirla en realidad.
*

autor: bajoqueto

*

25.- Un bocí de mar

En Sergi, observava, embadalit el seu trosset de mar: hi havia una pedra grossa i rodona d’un color gris no gaire fosc, hi havia un eriçó de color gris violeta i força més d’una dotzena de peixets diminuts que no paraven de bellugar-se cap aquí cap allà.

L’Aleix, el seu germà gran, anava amb el salabre, amunt i avall amb cara d’entès, fent la seva feina. Ell no estava pas per badar ni per a contemplacions, havia d’estar pendent de tot, pescar és una cosa important.

Però en Sergi, esperava el moment oportú, si podia ser que l’Aleix no el veiés. A vegades se’n reia d’ell i de les seves coses. Vigilava el seu trosset de mar, content i il·lusionat. L’Aleix li va portar, unes quantes petxines, i se’n va tornar un altre cop a pescar de nou.

Aleshores, en Sergi, veient-lo prou lluny, va buscar dins de la butxaca i en va treure un peixet de goma d’esborrar de color blau, i el va ficar dins de la galleda que contenia el seu trosset de mar. El peixet de goma va anar baixant lentament per dins de l’aigua. En Sergi va saltar d’alegria! El seu peixet també nedava!

- S’ha cansat, pobret, ara s’ha aturat al fons a descansar. Que content està d’haver trobar uns quants amics!

I així en veure que el seu peix ja no tornava a pujar, el va agafar amb cura, se’l va ficar a la butxaca altre cop i abocant la galleda a l’aigua, va retornar el seu bocí de mar, a la mar. I quan es va adonar que el seu germà el mirava, va fugir corrents cap a casa, abans que pogués atrapar-lo.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*