Estimat Pare:
El meu cor sent la necessitat d’escriure’t quatre ratlles... estic segura de que les podràs llegir.
Mira papa, he hagut de... netejar, si més no intentar-ho, la barqueta que tu vares fer per a mi ara fa tants anys. Tenia les veles blanques (jo les hi havia cosit) molt brutes després de tants anys. Recordes? Hi vares treballar molt quan venies amb la mama a Argentona a passar uns dies a l’estiu. Treballaves en una taula sota els arbres, en el jardí ombrós. De les teves mans, tan traçudes, prenia forma aquella primera barqueta. Li vares posar el meu nom i me la vas regalar. Em va recordar tots aquells objectes amb els que jo jugava de petita, també sortits de les teves mans i del teu amor: balances, cuinetes, guardioles...
La barqueta és senzilla però... molt marinera, com jo. Té tres veles desplegades que sempre em semblen que es deixen endur pel vent de garbí, mar endins, fruint del sol i del mar. He somniat moltes vegades que jo anava dins de la barca i ens foníem barca i mar en un mateix blau.
Ara, quan tinc 79 anys, he hagut de recollir les veles. Dues estaven tan malament que les he arreplegat lligant-les al pal. La tercera és la més petita, com el temps que em queda, i la he deixat desplegada. Penso, Pare, que és tot un símbol aquesta barqueta, la primera que tu vares fer, porta el meu nom, i sempre ha estat amb mi.
També jo ara, recullo les meves veles. Una de petita em queda. Demano a Déu que aquesta vela, si bé petita, sigui la que em porti a bon port.
Papa, mama, us recordo molt, i sempre penso: que gran era el vostre amor! I jo... vaig saber valorar-ho?
Autora: Mª Rosa Sierra