180.- Vita Nuova

.

Aquell matí, en despertar al seu llit, una veu desconeguda va dir-li bon dia i va afegir: “¿Portaràs tu el nen a l’escola?”. Era una noia alta, pigada, amb una embullada cabellera pèl-roja. No era la seva dona, però li parlava amb tanta familiaritat que no es va atrevir a contradir-la: “Sí, és clar”. El seu fill també havia canviat: un nen ros d’uns sis anys que no s’assemblava gens al seu fill veritable. Van esmorzar a la cuina –la cuina de sempre: la casa sí que seguia sent la mateixa– i al sortir, la dona li va fer un petó a la galta: “Que tinguis un bon dia”.

.

A l’oficina tot eren cares noves que el saludaven amb la quotidiana cordialitat ritual. ¿On eren els vells companys de feina? Va anar a refrescar-se la cara al lavabo: en la imatge reflectida del mirall, no es va reconèixer.

.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.

169.- El Comte

.

El Comte em va rebre mudat amb una capa llòbrega, absurda i antiquada. Una indumentària escaient a l’aparença rònega d’aquell casalot, una construcció que mantenia escassos vestigis de la magnificència d’èpoques pretèrites. No m’hi hauria quedat mai a passar la nit, però la tempesta s’intensificava i jo temia que l’alba em sorprengués a mig camí o perdut per paratges desconeguts. El Comte, hospitalari, va oferir-me una habitació a bon preu, i un sopar frugal, que vaig engolir assegut a la taula excessiva del menjador. Ell no menjava: m’observava des de l’altre extrem amb uns ulls hipnòtics, vermellosos, que contrastaven amb la pal·lidesa malaltissa del rostre demacrat, exsangüe, que conferia a la seva imatge la fesomia d’un moribund. “Fa dies que dormo malament”, va explicar, per justificar el seu mal aspecte. Quan va començar a relatar-me amb parsimònia els orígens nobles del seu il·lustre llinatge, va endevinar que m’avorria i s’avingué a acompanyar-me a la meva habitació.

.
A mitjanit em va tornar la gana i no podia dormir. Els llampecs il·luminaven intermitentment el passadís mentre m’encaminava en silenci cap a la cambra del Comte. Vaig trobar-me’l despert. “Què hi fa vostè aquí?”, va preguntar-me, sorprès. Mai no hauria dit que d’aquella desferra humana –una pelleringa escanyolida, macilenta i eixuta– se’n pogués extreure tant de suc. Després sí que vaig poder dormir, tot el dia. I a la nit següent –un nit serena i estelada, esplèndida– vaig reprendre el meu camí.

.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.

115.- El fantasma

.

Veure’l no és fàcil. Pot passar que, durant una migdiada imprevista, et desvetlli el pes d’una mirada que t’observa, però al moment de refregar-te les parpelles, l’aparició ja s’ha esvanit. O mentre et raspalles les dents, sorprens al mirall una ombra esmunyint-se pel passadís, silenciosament. O la vidriera que s’obre al jardí reflecteix una imatge, que quan fas mitja volta desapareix. “Que l’has vist?”, preguntes a la Sílvia. Ella t’interroga amb la mirada, alçant els ulls de la revista que fulleja. “No res”, t’apresses a dir, perquè no vols espantar-la i has de fer veure que no hi creus en espectres, encara que des que us vareu instal·lar a la casa et visita sovint aquella presència fugissera.

.

A la immobiliària ja us van advertir que l’edifici, restaurat a consciència, era centenari. Però no van pas mencionar que hi rondava una ànima en pena! De les seves breus aparicions n’has anat composant una imatge fragmentada com les tessel·les d’un mosaic, però cada dia més completa: diries que és alt i bronzejat, i això d’entrada et desconcerta, perquè la tradició els tendeix a presentar escanyolits i pàl·lids; sempre vesteix amb una elegància que creies reservada als mortals, i inclús es permet l’excentricitat de portar barret; es mou amb discreció però amb aplom, i en saber-se descobert prefereix escapolir-se fent unes gambades llargues i dignes abans que cap corredissa.

.

No és que t’espanti, però et molesta intuir-lo vagarejant com si estigués a casa seva, insolent. I te l’imagines furgant les teves coses, interferint en els moments d’intimitat amb la Sílvia, vigilant-te. “Això no pot continuar així”, penses.

.

Una tarda plegues de la feina abans d’hora, i quan arribes a casa trobes al penja-robes del rebedor un barret familiar. El palpes esperant que els dits el traspassin, però el barret és d’una solidesa inqüestionable, com també ho és el cos suat que al dormitori es sacseja damunt la Sílvia.
.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.

80.- Addicció

.

Els símptomes comencen sempre de bon matí: un pessigolleig al ventre, acompanyat de marejos i d’una sensació de buidor. En dies així arribo a la feina cargolant-me de dolor, i és un miracle que pugui atendre algú sense defallir. Però els anys m’han ensenyat a controlar els tremolors i a mantenir una aparença serena: mentre enceto una conversa tranquil·litzadora amb el pacient, busco la vena més adient per la punció, l’acaricio, l’amanyago fins que la sento bategar sota els meus guants de làtex, la ressegueixo amb delectança i imagino el corrent sanguini fluint per aquells rierols escarlates. Faig penetrar l’agulla amb delicadesa i llavors arriba el moment exquisit en que la xeringa, amb parsimònia, va xuclant el líquid anhelat. Pocs s’estranyen que els n’extregui un tub de més (“i aquest, de propina”, comento, si estic de bon humor). Només quan marxen –prement-se un cotó fluix contra el braç, com si se’ls hagués d’escapar la vida– em prenc la dosi. La tebior em guanya l’esòfag, omplint-me cada racó de l’organisme, s’aturen els espasmes i revisc, respiro allegerit, i amb un mocador de paper m’eixugo els llavis tacats de vermell.

Avui, però, he arribat a l’ambulatori desencaixat. Una abstinència, forçada per les vacances de Nadal, m’estava consumint: arrossegava dies de turment i nits d’insomni. “Es troba bé?”, m’ha preguntat la dona rabassuda que ja m’esperava amb una màniga alçada. Tenia un d’aquells braços tous, embotits de greix. Les venes s’amagaven juganeres entre els plecs, i he hagut de punxar-la fins a tres vegades, sense encert. “Es pot saber què fa?”, ha protestat quan em disposava a provar-ho de nou. Jo suava, angoixat, l’ansietat em tenallava. Quan s’ha aixecat, indignada, li he clavat la xeringa a la papada. Mentre es desplomava m’hi he amorrat: el raig de sang m’ha colpejat el paladar com un sortidor i he begut a galet, assedegat, llargues glopades de vida.

En acabar, reprimint un rot inoportú, he pressionat el foradet amb el preceptiu cotó fluix.
.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català
.

32.- La incompetència

*
Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.
Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que enlloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.
Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.
*

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

*