.
Solstici d’hivern de 1994. El so trencadís i sec de les persianes veïnes, que diàriament ressonen alhora, resulta ser desagradablement familiar. No se sent res, com si d’una illa solitària es tractés, només s’escolta el soroll d’algun motor escalfant-se per anar a treballar, fet que em fa pensar que el fred a l’exterior ha de ser extrem.
La vida en una colònia a vegades resulta ser més irritant i molesta, que agradable i tranquil·la. Les mirades de les veïnes curioses i desconfiades, se’t claven com agulles emmetzinades inoculant substàncies tòxiques amb conseqüències nefastes a llarg termini. La rutina de la vida en un poble, et transporta a un lloc on l’espai i el temps s’aturen per la repetició massiva d’esdeveniments.
A les 11 del matí finalment surto de casa, allunyant-me de les curiositats veïnals per dirigir tota la meva atenció a realitzar la tasca rutinària de comprar el pa. El motor sembla queixar-se pel despertar fred i sobtat que li proposo. Xiula i renega com si fos una olla a pressió a punt d’explotar. La carretera no acompanya la conducció. Per un moment tinc la sensació d’estar esquiant damunt una clapa de gel del gruix d’un pastís de 4 pisos. Comprar el pa no és tasca fàcil en un poble on les temperatures al matí poden arribar a uns 8 graus negatius. La fornera, amb un somriure d’orella a orella, rodoneta i amb olor agradable, sembla sortir d’un conte dels Germans Grimm. El gel s’ha desfet i la carretera, tota suada i humida, pareix fondre’s per moments en un mirall enorme que intenta confondre el camí de tornada. Al arribar, tres corbs ansiosos d’informació esperen asseguts el moment de despullar-me de les meves accions diàries. La barra de mig, calenta i cruixent encara, espera pacientment el seu dolç final, suportant en tot moment la mirada crua i corrosiva de les molestes veïnes.
La vida en una colònia a vegades resulta ser més irritant i molesta, que agradable i tranquil·la. Les mirades de les veïnes curioses i desconfiades, se’t claven com agulles emmetzinades inoculant substàncies tòxiques amb conseqüències nefastes a llarg termini. La rutina de la vida en un poble, et transporta a un lloc on l’espai i el temps s’aturen per la repetició massiva d’esdeveniments.
A les 11 del matí finalment surto de casa, allunyant-me de les curiositats veïnals per dirigir tota la meva atenció a realitzar la tasca rutinària de comprar el pa. El motor sembla queixar-se pel despertar fred i sobtat que li proposo. Xiula i renega com si fos una olla a pressió a punt d’explotar. La carretera no acompanya la conducció. Per un moment tinc la sensació d’estar esquiant damunt una clapa de gel del gruix d’un pastís de 4 pisos. Comprar el pa no és tasca fàcil en un poble on les temperatures al matí poden arribar a uns 8 graus negatius. La fornera, amb un somriure d’orella a orella, rodoneta i amb olor agradable, sembla sortir d’un conte dels Germans Grimm. El gel s’ha desfet i la carretera, tota suada i humida, pareix fondre’s per moments en un mirall enorme que intenta confondre el camí de tornada. Al arribar, tres corbs ansiosos d’informació esperen asseguts el moment de despullar-me de les meves accions diàries. La barra de mig, calenta i cruixent encara, espera pacientment el seu dolç final, suportant en tot moment la mirada crua i corrosiva de les molestes veïnes.
.
autor: Ferran Vilà Colell
.