314.- Més enllà del turó fosc

.

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós, semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

.

autor: Josep Benet (conte amb 365 paraules justes)

.

Blogs:

Sense baixar dels núvols (http://raco-skorbuto.blogspot.com)

Sempre pensant en el mateix (http://skorbuto-erotic.blogspot.com)

Quan em volia menjar el món (http://skorbuto.bloc.cat)

.

292.- Solstici

.

En el temps en què neix el solstici escurçant la nit, una papallona blanca, la regna de les papallones de l’estiu, voleiava, juganera, entre les guspires daurades que brollaven la gespa d’un jardí. Mentre saltironava entre les gotes d’aigua que emmirallaven el sol, Missi rescatà l’esguard dels projectes que li mostrava la pantalla de l’ordinador i la contemplà encisada, la mirada absorta i els ulls plorosos fixos en la quietud de la nostàlgia i els records. Aquell instant íntim, aquella quimera bressoladora, tenia com a protagonista una velleta que volia ser jove per sempre més i ho manifestava de manera constant, amb una increïble ingenuïtat.

Un somriure se li dibuixà a Missi, en contemplar aquell ésser alat que li havia fet pensar en la “mama”. Aquesta s’havia mort la primavera passada de sobte, en la frontera marcada de dolor per una aurora i un ocàs. Tal vegada, seguint el seu desig d’aturar el pas del temps va morir i es va metamorfosar d’aquella manera per manifestar-se-li i mostrar-li que s’havia sortit amb la seva; era tan caparruda! Continuava sent jove i a més era preciosa. Les ales de setí i el cos fràgil i eteri, amb la blancor de la neu immaculada. S’assemblava a una orquídia, a una punta blanca teixida un dia d’abril per guarnir el cel, molt més bonic des que ella hi era. Segur que fruïa cada vegada que es mirava en una gota d’albada i es veia tan preciosa; la més bonica. Ella, que quan vivia en un cos mortal i solcat pel pas del temps era tan presumida.

Missi, hipnotitzada per aquella improvisada manifestació d’eternitat angelada, va deixar que el dolor patit se n’anés pres en el vol de la papallona blanca, la regna de les papallones que cercaven una nova albada. Tot seguit va escriure a la seva amiga per compartir-hi aquell somnieig. L’endemà va rebre la resposta que deia: “En el primer dia del solstici d’estiu, un munt de papallones blanques voletegen cridant-me l’atenció mentre s’alimenten del nèctar dels rosers plantats al pati de la nau on hi treballo. Segur que és un cor d’àngels disfressats, capitanejats per la teva "mama", que juga a enllaçar-nos el pensament”.

.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

229.- La festa

El món dels somnis preparava una festa. Ainé, la deessa de l’amor, havia estat la millor en exercir el seu poder. Va haver de lluitar molt contra l’odi, el desencís, la desesperança i la por. Tots volien aconseguir la seva fita, però el triomf havia estat del sentiment que il·lusiona i dóna vida.

Tothom es preparava pel sopar i el ball d’aquella nit. Es materialitzarien quan els humans dormissin. Zeus, el rei dels déus, va cridar les forces de la natura. Havien d’omplir el cel d’estels que il·luminessin la foscor del no res. Iris, la missatgera, escamparia el característic olor de roses.

La llista de convidats era molt llarga. El món dels somnis abastava des del principi dels dies fins a l’eternitat. L’havia elaborat curosament Atenea, que dominava les arts i els oficis.

En arribar l’hora, tots acudiren a felicitar l’Ainé amb un regal. Orfeó, el déu de la música, li regalà un arpa perquè aconseguís el so amb què balla el cor dels enamorats. Poseidó, el déu dels mars, li oferí les ones perquè es pogués bressolar mentre treballava. Mercuri, el missatger, unes ales que l’ajudarien a salvar les distàncies a través de l’aire. Així no arribaria tard al seu treball. Els regals, meravellosos, la van fer feliç.

De repent, al mig de l’apogeu, aparegué un ésser desconegut. Tot resplendia per on passava. Duia un cistell a les mans, guarnit amb roses de color rosa. Es dirigí a l’homenatjada i li digué: “Sóc Moiras la deessa del cicle vital dels humans. Filo el fil de la seva vida fent petits cabdells. Aquest present, et permetrà construir un camí plaent amb què acompanyaràs tot el que neixi de mi”.

L’Ainé agafà el cistell encuriosida i, agraint-li, va mirar què contenia. Tothom li va fer rotllana. La deessa va anar traient peces de fruita. Talls de síndria I de meló i gotims de taronja i mandarina, evocaven una de les meravelles dels humans: el somriure. En treure’ls es començà a formar un llarg camí que convidà la deessa de l’amor a recorre’l. Des de aquell instant, l’amor és un sentiment arrelat en els humans que els fa adonar-se’n que són vius i els fa somriure amplament.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules justes)

.