255.- Cantaire i fumador

El LLuïsset de petit era menut i prim. Quan anava amb la colla quedava completament tapat. Se'l reconeixia, des de lluny, per la seva veu sonora i atiplada. La gent li deia: LLuïsset, no cridis tant que no som sords ni tenim les oïdes tapades. Quan cantava semblava que fos el solista ofegant les altres veus.

De jovenet ja es feia cigarretes de paper (sense tabac dintre) i fins i tot amb altres amics del poble assecaven unes arrels (bidauba) que després les fumaven com si fossin "caliquenyes". Als quinze anys es tornà un gran fumador. Visitava l'estanc cada dia doncs el seu menú era un paquet de "celtes” i dues “faries”.

L'obsequi més preuat en els banquets i festes familiars eren “puros” d'alta qualitat, amb gran plaer, amb "vitoles de renom". Mai es queixà de la gola malgrat la gran quantitat de fums que s'empassava. Semblava una vella màquina de tren traien fum , amb gran plaer, per la boca i els forats del nas.

Però la seva veu romania forta i clara, d'un bon baríton. Quan feia discursos, mitings, deixava estorats als assistents tant pel contingut com per les modulacions de la veu. Als voltants de Tots Sants li aparegué una tost forta i permanent. Els menjars, que abans en un tres i no res, els engolia i paladejava, ara esdevenien un problema puix una cerreta constant li provocava més estossecs. Arribà un moment que ja el respirar li era feixuc.

Diagnòstic del metge: càncer de laringe. La primera operació fou dolorosa però encara el LLuís conserva la veu. Les sessions de quimio i radioteràpia li han deixat la boca sense saliva i malmeses les dents, no tenen força per mastegar. Desprès d'un any li rebrotà el tumor i aleshores es quedà sense cordes vocals. Aquella veu meravellosa i potent desaparegué i aprengué, amb molts esforços, a treure una veu esofàgica. Avui el LLuís és un "laringectomizat".

.

autor: Eladi Huguet, Records vivencials d'Eladi Huguet

.

233.- El meu xai

Quan tenia sis anys aparegué al corral de casa un xai, no sé encara qui el va comprar o si va ésser un obsequi. Ara bé, la persona que ho féu coneixia perfectament els meus gustos doncs els animalons més preuats per mi eren: els cavalls i els xais.

El xai tenia al voltant d'un mes i mig i ja estava desmamat. Era de color blanc immaculat. Cada tarda, si feia bon temps, el treia a pasturar ja sigui a la vorera de la riera o a les "escamades". Gaudia de pastures esplèndides doncs l'herba era tendra i fresca i ensems li donava ordi, faves i morescs. Al tres mesos tenia una lluentor que conqueria cors. El veïnat del poble els hi semblava una figura de pessebre car era mansoi i amb seguia com un gosset. La seva veu (be, be, be...) era molt dolça. Acceptava amb fruïció els afalacs i que les meves mans amanyaguessin el seu cap i espatlles. Era per ell un bon pastor.

Un dia anant per la riera vaig relliscar i de sobte caigué damunt de l'anyell. El pobre no va dir ni piu però l'argila, com un paparra, niuà damunt la pell blanquíssima tornant-se groguenca. Vaig netejar-lo amb molta cura però la mullera no desapareixia. Tenia por de tornar a casa. No sabia com la gent del poble reaccionaria al veure l'estat calamitós del xai. La reacció fou positiva i la mare al veure’m em donà una abraçada i dos petons; llavors els meus ulls mosicosos es tornaren riallers.

Als quatre mesos feia patxoca. Les carns anaven posant-se als seus llocs i creixia la seva estatura. Però, de prompte, cap al cinquè mes agafa la ronya. Va perdre la gana i li costava molt seguir-me cap a la pastura. El pastor del poble el va mirar i ens va dir que tenia entroncany i que dissortadament no es faria gros. Amb gran desplaença vam sacrificar-lo als voltants de Nadal. Aquesta és la trista història del meu anyell sarnós.

.

autor: Eladi Huguet, Records vivencials d'Eladi Huguet

.

foto extreta de Google

.