341.- Somriures

Avui m'he llevat d'hora i, sortosament, de bon humor.

Avorrit d'escoltar sempre les mateixes cançons a la ràdio he començat sense adonar-me a taral·lejar alguna de les meves preferides mentre em feia l'esmorzar. Aixeco les persianes i el dia és radiant, el cel blau em transmet calma mentre, assegut en front a una bona tassa de llet, el sol de l'hivern m'escalfa l'esquena i em fa somriure gustosament.

Friso per sortir al carrer i passejar sota els pollancres del parc, així que m'arreglo sense perdre temps. Quan me n'adono em trobo jugant amb el meu reflex al mirall, cada ganyota replica l'anterior. Em somric burlonament.

Arribo al parc i contemplo bocabadat tots els seus racons com si fos la primera vegada que els meus peus trepitgen aquelles fulles caigudes del cel. M'aturo per observar l'avi que feixugament, però amb la il·lusió més infantil, juga a futbol amb el seu nét. “Sóc millor que tu, avi!”, crida el petitó tot just després que el seu avi perdi la pilota. Aleshores la memòria li torna a la seva llunyana joventut i una llàgrima li regalima sota les ulleres per la galta esquerra. Em mira, potser es pregunta si des d'on sóc entreveig els seus records en estat líquid. Jo li somric compassiu mentre, durant l'encreuament de mirades, quedo perplex en veure'm a mi mateix. Un calfred recorre el meu cos quan em sento identificat en ell. Sóc aquell tendre avi, fent equilibris impossibles per tal de gaudir amb el meu nét, aferrant-me de tot cor a la vida i lamentant-me d'haver-la après a valorar massa tard. Recordo amb nostàlgia l'esdevenir del temps, el presumptuós rellotge de la meva existència quan a cada segon engendrem somnis i a cada moment se'ns esvaeixen entre els dits de la mà.

Torno a casa encara pensatiu però amb una idea ben clara: no faré cap més passa sense que l'afany de viure sigui el perquè dels meus actes.

Camino i somric.

autor: Dan, del blog El vol del mussol

321.- Sense rumb

Sense rumb conegut, sense destinació a la que arribar, sense meta que albirar. Amb tranquil·litat i pas ferm, així era el seu llarg i monòton viatge, així era la seva vida, així era el seu món, el món.

En el seu camí va veure passar el temps, la llum, la foscor, el fred, la calor. Va ser còmplice de l’alborada i de la vesprada, de l’anada i de la tornada, de l’alegria i de la tristor, del naixement i de la mort.

Poc a poc, lentament, guiat pel seu instint, deixant de veure sense parar de mirar, no volent sentir allò que no podia deixar d’escoltar, volant sense saber volar. La seva inconscient vida era senzilla per a la seva fúria, complexa per a la seva timidesa, rica en freds sentiments i pobre en riques il·lusions. Simplement transcorria, vagava essent testimoni mut d’esdeveniments, d’actes, milers de peces amorfes que encaixaven a la perfecció formant un immens trencaclosques regit per la lògica, tan fàcil d’entendre però tan difícil de veure. Un mapa sense nord llegit des de les alçades, així era la seva vida.

No es podia controlar, temps de calma en èpoques de guerra, devastant quan volia acaronar. No volia viure més, però el camí no el deixava retrocedir, no el permetia parar. No podia decidir però va decidir continuar, ànima ingènua, cor innocent. El camí era el mateix i encara tenia treball a fer, aigua que transportar i molins que fer girar. Així era la seva vida.

I mentre el temps passava impassible, a la fi va poder recordar envoltat en orgullosa nostàlgia quants s’havien unit a ell per després tornar-se a separar. Havia cantat i havia ballat, havia bramat i havia matat, i mai no havia viscut sense cessar de volar. Va continuar recordant allò que ningú no es podia imaginar mentre travessava camps i mars, rius i valls fins arribar-hi, a la fi, el fi. No es trobava cansat, esgotat, no podia retrocedir, cedir, davant d’aquell blanc buit, davant d’aquella freda muntanya. Així era la seva vida, així va ser la seva mort.

autor: Dan

blog: El vol del mussol