325.- Moments de glòria

Falta mitja hora pel començament del concert, i com sempre, demana uns minuts d’intimitat. El tècnic de so s’enfada amb ell, han d’acabar d’ajustar algunes coses. La noia de vestuari està pujant-se per les parets: encara vas per vestir!, li diu. La de maquillatge i perruqueria crida que ella primer ha de fer la seva feina, després ja faran el que falta. Sap que accepten a desgrat la seva petició, i els sent moure’s per fora. El nerviosisme es palpa a l’ambient, però necessita aquells minuts per estar a soles. Si no ho fa, tot surt malament.

Intenta no pensar en el milió de persones que hi ha fora, que l’adoren, el veneren i algunes, farien coses inimaginables per ell. Són un grup, però com sempre, el cantant té un poder per sobre de la resta de companys, inexplicable. Ho sap, i encara que intenta no aprofitar-se’n, de vegades és difícil mantenir-se al marge i actuar com una persona normal.

I quan ja acaba el concert, i les coses s’han calmat una mica, tothom ha deixat anar la seva energia ballant i cridant, de vegades és pitjor. Les noies se li tiren a sobre, li fan proposicions de tot tipus, i si els ho demanés, donarien la seva vida per ell. Té un sentiment contradictori, li agrada, però pot a arribar a passar molta por. Són moments de bogeria en que li sembla que tot se lin pot anar de les mans. Per això, necessita aquells minuts per reflexionar. Un cop obre la porta, ja no hi ha marxa enrere. Tots els qui l’esperaven fora, se li tiren a sobre. Es deixa fer i ja no es queixa.

Ara falta un minut, sent el que és l’adrenalina en estat pur. Per uns moments pensa en fugir i marxar ben lluny, pensa que no podrà aguantar tanta pressió durant l’hora i mitja que dura el concert. Al mateix temps, sap que allò és l’energia que el manté en peu dia rere dia. Puja les escales que el porten a l’escenari, amb por de no caure, ja que tot es fosc. S’obren els llums, sonen els primers acords i tota la por desapareix.

autora: bajoqueta, del blog Terra de llibres

fotografia extreta de Myspace, del grup: "Read my lips"

235.- Llaminadures

La mare l’agafa al braç per tenir-la a la seva altura.

- I diguem, que li explicarem al teu germà quan arribi de l’excursió. Veurà que no queden ni galetes, ni xocolata, ni res de totes aquelles llaminadures que havia comprat per ell.

- Li podem dir que ha entrat una bruixa dolenta per la finestra, que tenia molta gana i que s’ho ha menjat tot.

- Ja! I tu creus que ell s’ho creurà?

- Ja veuràs com si, ell mai pensaria que la seva germana podria fer-li una cosa així.

Autora: bajoqueta

Blog: Terra de llibres

176.- La fotografia perfecta

.

Cuento publicado en el libro "365 contes" - Editorial Bubok
(Traducción en castellano al final)

LA FOTOGRAFIA PERFECTA - Autora: Bajoqueta

De la seva mare heretà el gust per la fotografia. De ben menut l’acompanyava amb les seves sortides a la recerca del millor paisatge.

Treballà durant molts anys per a vàries revistes i publicacions sobre natura. Passaven els anys i el reconeixement per la feina ben feta no acabava d’arribar. Això el desesperava i el portava a estar-se nits i nits en blanc donant-li voltes. Estava subscrit a la revista “National Geographic” i el seu somni era poder col·laborar amb ells un dia no molt llunyà. Un concurs que havia organitzat el va fer decidir per preparar-se a fons amb el recull de fotos que podria enviar. “La por” era el lema del concurs.

Faltaven encara sis mesos per a presentar el seu treball, cosa que li deixava molt temps per poder pensar-hi. Durant unes setmanes deixà anar la seva imaginació meditant per on podria portar el tema. I un bon dia, la seva veïna joveneta li va donar una idea. Ja feia temps que l’ascensor atrotinat de l’edifici on vivia anava molt malament, i finalment un dia es va aturar entre dos pisos, atrapant a la veïna a dins. Ajudà als veïns a poder treure-la, i la cara que ella tenia en sortir era de pur espant. Allò era el que ell buscava. Descartà totalment fingir una escena amb alguna de les seves amigues fent-li de model. Es feia necessari trobar realisme en el sentiment per poder captar-ho amb la seva càmera.

Ho organitzà tot fins al mínim detall. Preparà un segrest fictici que desencadenés la cara de por que tantes setmanes feia que buscava. Però l’ànsia per aconseguir les millors fotos li va fer perdre el món de vista. L’assumpte se li’n va anar de les mans, i la noia va resultar morta en plena sessió fotogràfica. Es va desfer del cos però el remordiment no el deixava dormir a les nits. El dia que arribà la carta amb el veredicte del jurat, es queda paralitzat: a l’exposició tothom descobriria que ell havia estat el culpable de la desaparició de la noia. Si algú l’hagués fotografiat en aquell moment, hauria retratat un verdader rostre atemorit.

.

LA FOTOGRAFÍA PERFECTA - Autora: Bajoqueta

De su madre heredó el gusto por la fotografía. Desde muy pequeño la acompañaba en sus salidas en busca del mejor paisaje.

Trabajó durante muchos años para varias revistas y publicaciones sobre naturaleza. Pasaban los años y el reconocimiento por el trabajo bien hecho no acababa de llegar. Esto lo desesperaba y lo llevaba a haberse noches y noches en blanco dándole vueltas. Estaba suscrito a la revista "National Geographic" y su sueño era poder colaborar con ellos un día no muy lejano. Un concurso que habían organizado le hizo decidir por prepararse a fondo con la recopilación de fotos que podría enviar. "El miedo" era el lema del concurso.

Faltaban aún seis meses para presentar su trabajo, lo que le dejaba mucho tiempo para poder pensar en ello. Durante unas semanas dejó ir su imaginación meditando por donde podría llevar el tema. Y un buen día, su vecina jovencita le dio una idea. Ya hacía tiempo que el ascensor destartalado del edificio donde vivía iba muy mal, y finalmente un día se detuvo entre dos pisos, atrapando a la vecina dentro. Ayudó a los vecinos poder sacarla, y la cara que ella tenía al salir era de puro espanto. Aquello era lo que él buscaba. Descartó totalmente fingir una escena con alguna de sus amigas haciéndole de modelo. Se hacía necesario encontrar realismo en el sentimiento para poder captarlo con su cámara.

Lo organizó todo hasta el mínimo detalle. Preparó un secuestro ficticio que desencadenara la cara de miedo que tantas semanas hacía que buscaba. Pero el ansia por conseguir las mejores fotos le hizo perder el mundo de vista. El asunto se le fue de las manos, y la chica resultó muerta en plena sesión fotográfica. Se deshizo del cuerpo pero el remordimiento no le dejaba dormir por las noches. El día que llegó la carta con el veredicto del jurado, se queda paralizado: en la exposición todos descubriría que él había sido el culpable de la desaparición de la chica. Si alguien la hubiera fotografiado en ese momento, habría retratado un verdadero rostro atemorizado.

.

106.- Dalt del tren

.

Cada viatge porta gent nova, uns que van, d’altres que venen.

Quan pujo al tren, intento endevinar on va la gent i quin és el motiu pel qual hi han pujat. De vegades la mateixa persona que va compartir viatge d’anada, el fa de tornada al mateix vagó que el meu. Ha passat tot un cap de setmana en el qual ha fet potser coses molt diferents a les que he fet jo, o potser no tant diferents. Sempre ens crida l’atenció la vida de la resta de la gent, i potser és tan o més avorrida que la nostra.

Al meu davant tinc un noi que dorm des que ha pujat a la seva estació. Segurament no ha pogut dormir tot el que necessitava durant el cap de setmana i ho ha de fer ara.

A l’altra banda de seients, un home amb una noia petita, o noi, no he aconseguit saber si era una noia que semblava un noi o un noi que semblava una noia. La nena o el nen, porta una arracada i em despista. Han passat el cap de setmana junts en un parc temàtic. La seva mare sembla que no viatja amb ells. Potser és un pare separat que ha volgut fer alguna cosa diferent les poques hores que té per donar-li.

Hi ha una altra parella davant seu, que per la seva conversa he descobert que són estudiants i fan aquest viatge des de fa poc. És el seu primer any a la universitat, no saben que encara els hi queden molts diumenges a dalt d’un tren. Moltes hores perdudes que no recuperaran mai, i que potser ara podria estar compartint amb d’altres persones.

Al passadís hi ha molta gent de peu. Alguns s’ho emprenen amb filosofia, ja saben el que els espera cada diumenge al pujar al tren.

Després de molt de temps d’anar en tren, m’agrada anar sola i poder fer el que més m’agrada: llegir. Però de vegades també m’agrada mig dormir-me mentre escolto converses que la gent diu en veu massa alta per no poder ser escoltades. En tot un viatge pots escoltar petites histories que no saps com van començar ni com acabaran.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

91.- Observar

Això que us vull contar no té res a veure amb mi, com sempre, jo no sóc més que una simple observadora de la vida. Casa meva es troba situada a la plaça principal del poble, cosa que m’ajuda a tindre una bona visió. A l’estiu, les converses arriben fins la meva finestra, i si la Maria Cinta i la Pilar es posen a parlar de les seves coses, jo les sento. A l’hivern, fa massa fred per tenir-ho tot obert, i m’he de conformar només amb el que veig, intuint el que passa per les cares de la gent.
.
Si la gent sabés tot el que arribo a escoltar, potser baixarien una mica la veu, però com que no és així, jo continuo tenint informació de primera mà de tothom que s’atura a parlar baix de la meva finestra. He arribat a sentir verdaderes barbaritats, i coses boniques també, és clar.
.
Vaig ser testimoni el dia que la Paquita i el Ramon ho van deixar córrer, ella li havia sigut infidel amb el barber. També vaig saber que el fill de Cal Barraca, es casaria en breu amb l’Amèlia, i ho farien perquè ella seria mare en nou mesos, cosa que volien amagar per totes totes.
.
Però el que m’ha portat a escriure això, ha sigut una conversa que vaig escoltar ahir a altes hores de la matinada. Mig endormiscada com estava, no vaig poder distingir qui eren les persones que contaven la barbaritat que volien dur a terme. Dos homens que parlaven d’una bomba, deien de posar-la a la seu del partit polític que governa en aquest moments. Sense poder dormir, i sabent que la guàrdia urbana està tota la nit al seu lloc, vaig decidir avisar-los. Mai hauria imaginat que no em farien cas.
.
- Renata! No t’inventis històries que ja ens coneixem. I sense més preàmbuls, em feren fora de la seva oficina.
.
He decidit escriure això i deixar-ho com a constància per si em passa alguna cosa. El mal ja estarà fet quan demà a les 8 de la tarda em trobin morta, a l’igual que la resta de gent que hi haurà a la reunió del local del costat.
.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

foto: balcons Xerta'08

.

75.- La venjança

.

Recorda aquells temps quan ell encara l’agafava de la mà al passejar pel carrer. El que no recorda, és el dia exacte en que va deixar de fer-ho.

Sacrificant-se per moltes coses, havien aconseguit anar pagant un pis, que encara que no era molt gran, era suficient per tenir un lloc on viure. Ella treballava poques hores al principi, però més tard van adonar-se que les despeses eren molt altes i un sou més elevat els aniria molt bé. Finalment era ella qui passava més hores fora de casa. Ell, immers en el seu món de dolors imaginaris, havia aconseguit deixar les dues feines al·legant que de tota manera si estalviaven una mica podien passar només amb el sou d’ella. No sortien els números de cap de les maneres, però ell ho havia decidit i així seria.

Anava a netejar a tres cases, i als migdies feia escales. Arribava a casa molt tard, i encara així havia de posar-se a fer el sopar i el dinar del dia següent. Ell li desplegava tot el seu repertori de queixes quan arribava, que si no podia sortir perquè li feia mal l’esquena, que si aquell dia feia molt fred, que amb el que tenien a la nevera ja passaven i no calia sortir a comprar... Què em pots planxar aquesta camisa? Demà surto i vaig a buscar feina, ho prometo. I així passaven els dies amb promeses que mai es complirien.

Per consolar-se i mentre fregava agenollada, es deixava emportar pels records, quan tot havia estat més fàcil. Però diuen que tot té un límit, i viure només de records se li va acabar fent impossible.

Aquell dia ell havia marxat amb els seus amics a veure un partit de futbol al bar de la cantonada. Aprofitant la tarda lliure que li havien donat es va dir: “avui o mai”. Va preparar una petita bossa amb algunes coses. Després amb tota la ràbia del món va començar a buidar l’armari amb la roba d’ell, apilant-la al menjador.

Passada una setmana, quan els bombers van lliurar l’informe de les causes de l’incendi al propietari de la casa, la casella on indicava els motius marcava clarament: PROVOCAT.
.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

62.- Sevilla-Madrid-Barcelona

.

Agafava carinyo a les persones i li costava despendre’s d’elles. El seu caràcter tan afable feia que tothom s’enamorés d’ell. Una cosa que vista des de fora era un gran privilegi, vista des de dins podia arribar a ser un gran problema.

Als setze anys va conèixer a la Victòria, van estar junts els seus dies d’institut i van triar la mateixa facultat per poder compartir pis durant els seus estudis a la universitat.

Als vint arribà Clàudia. Sempre coincidien a la biblioteca on ella anava a estudiar els caps de setmana. La Victòria marxava a veure a la seva família i ell com a bona parella no marxava amb els seus amics de festa, sinó que es quedava per estudiar.

El dia que complí els 30, i quan ja havien decidit comprar un pis amb la Victòria, i anar a viure els caps de setmana amb la Clàudia, va conèixer a la Eli. Era amiga d’uns coneguts, i quan li van presentar, quedà totalment enamorat d’ella.

Es considerava una persona fidel a les persones que estimava, per això va mantindre relacions amb les tres durant anys. Cap de les tres coneixia l’existència de les altres dues, mai havien arribat a coincidir en un mateix lloc, i era molt difícil que això passés. La Victòria vivia Barcelona, la Clàudia ja feia anys que s’havia mudat a Madrid, i l’Eli havia marxat a viure amb la seva família a Sevilla.

L’AVE i la seva feina, que sempre li permetia estar viatjant, el van ajudar a mantenir les tres relacions sense cap tipus de problema. I alguna que altra mentira també.
Anys més tard, un dimecres al matí, estressat de tant viatge, no pujà al tren que el portaria a Sevilla aquella nit. Tot el pes d’aquells anys amb una triple vida li va caure a sobre. No es veia en cor d’aguantar-ho per més temps. Li costava triar amb qui li agradaria quedar-se, les estimava per un igual. I prengué una decisió, la més correcta i coherent a la seva manera de veure: tallaria amb les tres.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

57.- Vacances a Fiji

Seguint la meva màxima de: “s’ha de treballar per viure i no viure per treballar”, em trobava dalt d’un avió que em portaria a les Illes Fiji. M’havia gastat tots els estalvis d’aquell any i dels dos propers, per poder allotjar-me en un magnífic hotel.

Els primers dies vivia a la platja, descansant i deixant-me portar per la remor de les onades. Quan ja portava quatre dies a l’hotel vaig demanar d’anar a fer una mica de turisme. A recepció ja ho havien previst, i tenien un cotxe preparat per portar-me a la ciutat. Em recomanaren anar a veure una festa relacionada amb Lakshimi, deessa de la riquesa i la prosperitat. I em vaig deixar portar fins un petit poblat, on moltíssima gent s’havia aplegat al voltant d’una figura de la deesa. Uns bells cants i balls en el seu honor servien d’espectacle per als nouvinguts. Em deixava portar per la música i al mateix temps, observava la gent del meu costat. Hi havia per igual, gent de l’illa i turistes, i després un grup de gent que estava una mica apartat portant una conversa, i sense donar importància als balls. Si els miraves bé, semblava que anaven com a disfressats. Les barbes i barrets que portaven servien per amagar el seu aspecte real.

Alguna cara m’era familiar, sobretot la d’un vell que enlloc de barba portava un bigoti. Després d’una bona estona mirant-lo vaig tenir un ensurt. Era Elvis Presley! Al seu costat vaig poder endevinar la cara de John Lennon I una mica més apartat parlant amb Nino Bravo estava Michael Jackson. “No pot ser! - em deia. Tots estan morts!” Vaig anar atansant-me per comprovar que no m’havia tornat boig. I les cares s’anaven definint baix les seues disfresses. Eren ells, no hi havia cap mena de dubte. Quan ja estava molt a prop seu, Nino Bravo es va adonar que els havia descobert. Va fer una senyal als seus amics, que van girar-se cap a mi, i amb un somriure, van allunyar-se. Palplantat sense poder païr el que havia vist, no podia moure’m. Elvis Presley es va girar i guinyant-me l’ull es va posar a la boca el dit demanant silenci.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

foto extreta de la pàgina: Viajar y estudiar

*

53.- L'herència

.

Acumulem objectes al llarg dels anys, que després a l’hora de la mort no ens podem emportar. Això és el que sempre hem sentit a dir, però per a totes les coses sempre hi ha una excepció.

Salvador Cavallé, passà els seus últims mesos al llit. Sabia que la seva marxa no seria traumàtica ni dolorosa per la família, ho havia deixat tot lligat perquè no els faltés de res. Al cap i a la fi tots tenien la seva vida organitzada i podien prescindir d’ell perfectament, ara mateix no era més que una nosa.

Una matinada despertà i trobà a un senyor sentat a sobre el seu llit mirant-se’l. Per uns moments dubtà que s’hagués despertat realment, però alguna cosa li va dir que aquella persona era ben real.

- Benvingut senyor...
- Pot dir-me Sr. X.
- Ens coneixem?
- No tenim el gust. He vingut per donar-li una notícia.
- Vostè dirà.
- Ha estat guanyador d’un privilegi al més enllà. Com vostè sap, un cop mort, els seus béns quedaran com a herència. No li està permés a ningú emportar-se cap andròmina. Però en el seu cas ha guanyat un sorteig al·leatori, i per això he vingut: pot emportar-se un sol objecte el dia que marxi, que ja li dic ara que serà d’aquí tres dies.
- Em sento molt agraït per aquest premi, hi pensaré. No és una decisió fàcil.

I així va ser com va passar els meus tres últims dies de la seva vida, intentant trobar l’objecte que m’acompanyés per a tota la eternitat. Ningú sospità quina en portava de cap.

Arribà el dia, i moments abans de la mort, tornar a aparèixer el senyor X. No calia parlar, sabia que a l’armari trobaria el que havia decidit emportar-se, després de tots els funerals, va dir-li, ell mateix li entregaria en mà.

Encara avui, la seva esposa busca el quadre que Dalí els havia regalat l’estiu que el van conèixer, i que sabia que tenia un bon preu al mercat, amb el que tragués de la venta volia comprar-se una casa nova.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

37.- Cirurgia estètica

.

“CLÍNICA ESTETIC-PERFECT, li ofereix durant el mes de desembre, un descompte en tots els seus tractaments de cirurgia estètica”. Llegí al tríptic que havia trobat a la bústia.

Feia bastants anys que li voltava pel cap arreglar-se el nas, era la part del seu cos que menys li agradava. I pensava que amb una operació podia arribar a sentir-se molt millor. El preu l’acabà de convèncer. Així que es llençà a demanar cita llavors mateix, no fos cas que passessin els dies i tornés a deixar-ho córrer.

Divendres a la tarda, al sortir de la feina, es va dirigir al carrer que li havien indicat. Li va sobtar que la clínica era molt més luxosa de totes a les que havia anat a demanar preus anteriorment. Les noies de la recepció la van fer passar a una sala, neta i impol·luta.

Al cap d’uns minuts, un metge ben plantat i excessivament atractiu la rebé. Va notar com una energia en el moment en que li va oferir la mà que la va fer sentir bé i confiar amb ell. Després de parlar dels inconvenients i les avantatges de la rinoplàstia, van quedar per un dia i una hora.

El dia convingut, va presentar-se de nou a la clínica. Ja l’havien avisat que era una mica dolorós, però amb l’anestèsia no notaria res. Li semblava tot estrany, però se sentia tant bé allí amb aquell home, que no es va queixar i tota la por li va desaparèixer.

Després de l’operació, es va despertar atemorida en un llit i una habitació que no coneixia. Recordà on estava, i va deixar de tenir por. Pels efectes de l’anestèsia, va suposar, no es podia moure gaire. Just el metge entrava per la porta:

- Benvinguda senyoreta Júlia. Tot ha anat molt bé, l’operació de rinoplàstia ha estat tot un èxit, en pocs dies podrà tornar a casa seva. M’he pres algunes llibertats. Al començar l’operació vaig pensar que vostè té un cos perfecte per poder portar uns pits d’una talla més gran, i aprofitant l’operació, també li hem fet una liposucció i un lífting. Segur que ara s’acabarà de veure totalment esplèndida. Estic convençut que no l’importarà, no?

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

34.- Vacances a la terra

Deixa tot programat perquè la nau navegui sola durant una hora, i es connecta a espainet. Vol mirar unes ofertes que ofereixen unes vacances a llocs insòlits. Gens tradicional com és, li agradaria poder fugir uns dies a un lloc recòndit durant els dies lliures que li ofereixen. La porta del seu darrera emet un so i una llum avisa de la presència d’algun company.

- Hola Galileu.
- Hola Iride, no estàs descansant?
- Estava preparant l’examen de demà, i volia desconnectar una mica. Començo a estar cansada. No entenc com et pot agradar treballar tan sol.
- Ja em coneixes, no m’agrada gaire relacionar-me amb la gent. Deu ser el meu gen llunàtic.
- Segur! No he conegut a gent més antisocial que els habitants de la lluna. Tenim al teu company Centaure sense anar més lluny, a qui li encanta estar sol reparant la nau per fora.
- No podem fer-hi més.
- Has triat on aniràs de vacances? Jo crec que aniré a Goró, un nou complex turístic que diuen que recrea a la perfecció els pobles més marginals de L’Índia. Diuen que fins i tot es graven pel·lícules com a l’antic Bollywood, i et deixen participar-hi!
- Sempre tant alternativa. Jo estic decantant-me per unes vacances a la Terra, encara tinc alguns familiars allí amb qui m’agradaria relacionar-me.
- Però si no hi queda res! Tot és desert, els humans van aconseguir destrossar-ho tot en un temps rècord.
- Encara queda una població de 500.000 persones que viuen baix terra, i que s’autobasteixen dels recursos que no havien explotat en el passat.
- Podries venir amb mi... m’agradaria tant poder compartir unes vacances amb tu...
- No necessito autocompassió, tira! Que tingui la pell tant lunar no vol dir que sigui tant diferent a la vostra pell verda.
- Està bé, està bé, però no t’oblidis de mi i porta’m alguna pedra terrícola, diuen que tenen poders curatius.
Es posa la mà a la butxaca i toca la pedra que l’acompanya des que el seu tiet terrícola li va donar. Diuen que és un bon remei contra l’influx de l’amor.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

23.- Un final no feliç

.

NÚMERO 1
Triar un bon lloc on atracar, que tingui possibilitats i un suculent botí a dins.

NÚMERO 2
Organitzar l’atracament amb tot luxe de detalls, no deixar res a l’atzar.

NÚMERO 3
Durant unes setmanes vigilar el lloc en qüestió per triar quin serà la millor hora del dia per entrar-hi.

NÚMERO 4
Portar armes repartides per tot el cos per qualsevol imprevist que pugui sortir.

NÚMERO 5
El dia de l’atracament fer uns exercicis de relaxació, i si s’és creient resar a tots els sants i déus possibles perquè tot surti bé.

Aquestes són les normes i consells que em va recitar de memòria Marco el dia que em va contractar. Jo era una persona respectable al barri, i mai m’havia dedicat a robar, però la necessitat ens fa caure en terrenys pocs segurs.

Vam estar unes setmanes planificant-ho tot. Marco ho tenia tot molt ben estudiat, era un expert en organitzar atracaments. Mai l’havien enxampat. Vàrem fixar un dia: dimecres 3 d’octubre. Passaven els dies i jo no ho veia gens clar, però no tenia una altra opció si volia pagar tots els deutes que tenia.

Sis mesos més tard...

El dia convingut, tot va anar sobre rodes. La botiguera de la joieria es va quedar sola, a les onze, el seu marit sempre marxava a esmorzar. Només entrar, Marco va apuntar-la amb la pistola. Ella no va tardar gens en donar-me els diners. En pocs minuts una alarma va sonar, no havíem previst allò, normalment les joieries tenien una alarma silenciosa que avisava a la central de policia, i que donava temps a fugir. Marco, sense jo ni adonar-me, em va agafar els diners de la mà, va obrir la porta i va fugir corrent. No vaig tenir temps ni de moure’m. Just en aquell moment, una patrulla que voltava pel mateix carrer em va enxampar de ple a dins la botiga i amb la pistola a la mà. No cal contar on vaig acabar.

Després de moltes hores donant-li voltes, puc dir que Marco em va enganyar, es va deixar de contar-me la sexta norma: “quan tot es gira en contra, no hi ha amics. Agafa els diners i corre!”.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

20.- Truita de patates

Per fer una bona truita de patates només hi ha un secret, les patates han de ser de bona qualitat. Començarem per tallar-les a rodanxes ben finetes. Posarem una paella al foc amb un bon oli d’oliva, les anirem remenant amb molt de compte perquè no es desfacin. Mentre la patata es va fent, podem anant batent els ous, fins que queden ben espumosos, d’això dependrà l’esponjositat de la mateixa. Quan les patates estiguin fetes, s’afegeixen a la mescla d’ou batut i es remenen vigilant que queden totalment amalgades d’ou. Es tira la mescla a la paella i es deixa coure per una banda, mentre es va cuallant, i es dóna la volta amb l’ajuda d’una tapadora o un plat. I ja la tenim llesta per menjar.
Per què és tant fàcil apendre a cuinar una bona truita, i tant difícil aconseguir algú amb qui compartir-la?
Després d’admirar-la més de mitja hora a sobre la taula, mentre pot sentir la bona flaire que fa, i notant que ja li ha passat la gana per menjar-ne ni un tros, s’aixeca mentre agafa el plat. Dubta uns moments, si guardar-la per demà a dinar, o bé llençar-la. Menjar una truita de patata a soles és la cosa més trista del món. I amb l’ajuda d’una forquilla, l’empeny al poal de la basura.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

8.- Vladimir

.

Com cada any s’acostava el dia que els humans s’entestaven a celebrar un cop i un altre: “el dia dels que ja no hi són”. I com cada any, i després de 113 anys celebrant-ho amb una festa amb la seva família, ja n’estava fart. En el seu grup pocs faltaven, tots eren allí un cop i un altre, llavors no s’entenia la celebració d’aquesta festivitat. I les celebracions ja havien agafat un caire avorrit i tediós. La seva transformació havia estat com entrar en un bucle del qual no es podia sortir. Intentava aprofitar les 24 hores del dia al màxim, i no pensar en les festes i actes que la seva mare es negava a deixar de celebrar. Quan s’adonava que ja era lliure, ja tornava haver-hi alguna obligació al calendari.

Li agradava campar lliure i solitari pels boscos propers a la seva mansió. Mai havia pogut arribar al final de les seves terres. El seu pare aconseguí una gran fortuna, la qual invertí en aquells terrenys als quals havien donat ús durant anys i anys, i els que quedaven.

La seva visita diària al cementeri, havia passat a ser una de les feines que li varen imposar als seus 20 anys, l’any de l’accident que el va fer immortal. La seva tasca: recaptar ànimes perdudes que no sabien cap a on tirar. I algun cop, per errors als hospitals, persones en vida que havia de convertir perquè passessin a formar part de la seva família, per dir-ho d’alguna manera.

El que li molestava era la festa d’aquella nit, on havia de vestir-se molt bé, i aguantar durant hores i hores als pesats que la seva mare havia convidat. Estava totalment prohibit vanar-se de les qualitats de la seva raça, tot per no sorprendre als nouvinguts. Ja tindrien tota una vida per endavant per descobrir els nous poders.

Ho tenia prohibit, però quan va sentir els crits de la seva mare, animant-lo a baixar per unir-se a la festa, li hagués agradat convertir-se en rat-panat i fugir per la finestra.

- Vladimir! No siguis mal vampir i fes el favor de baixar!

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

.

2.- El far de la fi del món

Després d’un llarg recorregut fins a aquell far, et plantejes si val la pena fer el viatge a l’inversa. Passats uns minuts, i amb tot el cansament del viatge acumulat a les espatlles, decideixes que potser millor fer un descans d’uns dies. Uns dies que es converteixen en setmanes, en mesos, i quan te n’adones ja t’has quedat a viure-hi.
És això el que va passar a la majoria de gent que van arribar a Tarrestre. Sense adonar-se’n, van trobar petits motius per quedar-se allí i no tornar mai més al lloc d’on havien vingut. I quan els preguntaves el motiu d’haver-se instal·lat, no sabien contestar a la pregunta.
Els dies passaven tranquils, cadascú amb les seves tasques creava un moviment que donava vida al poble. Les poques persones que venien de visita, i aconseguien marxar, era perquè no havien captat l’essència d’aquell petit poble de costa.
Argimiro en portava onze vivint a Tarrestre. I no se’n penedia, de fet, és que tampoc s’havia plantejat mai marxar-hi. Quan aquell humit i calorós matí, va arribar al poble per veure el far i fer unes quantes fotos, alguna veu interior ja li va dir que no tornés a casa. Segur que la seva muller se’n sortiria la mar de bé amb els seus 4 fills, sempre havia confiat amb ella.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*