Anhelava el moment esperat durant tota la setmana, que em faria sentir viu i li donava sentit a tot. Ja quedava poca estona per plegar, però encara era allà i m’hauria d’esperar un rato més. Els pensaments se centraven únicament en el moment que aviat esdevindria realitat. Recordava les sensacions que tindria arribat el moment, i el cos ja em demanava la corresponent dosi.
L’estrès acumulat i el mono creixent en línia ascendent conforme s’apropava l’hora de plegar, feien que anés enllestint l’informe que hauria d’entregar el dilluns a primera hora, amb rapidesa. Escrivia àvidament, tremolós, amb una gota de suor al front. Un glop d’aigua i una mirada a través de la finestra que em deixava veure una muntanya amb corriols, ajudarien a fer passar aquella darrera hora de la setmana.
L’hora arribà i sense ni dir adéu, vaig agafar el portàtil i correguí cap a l’ascensor, que era ple de bat a bat. Ho vaig deixar estar dirigint-me cap a les escales i baixant els graons de tres en tres, cargolant avall.
Ja al centre comercial, vaig obrir el portaequipatges del cotxe per deixar-hi l’ordinador, em vaig assegurar que a la bossa preparada hi duia tot el necessari. Després vaig tancar la porta, m’asseguí al volant i motor en marxa.
Mentre conduïa cap a l’esperada destinació, m’anava imaginant com em sentiria d’aquí a una estona i se m’acceleraven les pulsacions i assecava la gola. Vaig agafar l’ampolla d’aigua per fer-ne un glop, vaig engegar la ràdio, i vaig buscar una emissora amb música. M’aturà la cançó “The day that never comes” dels Metallica. En aquests instants vaig entrar a la carretera nacional i prement l’accelerador, em vaig situar al carril ràpid per continuar gas avall. Un altre glop d’aigua. A la ment passaven imatges de tota la setmana tancat a l’oficina: reunions tortuoses, treball intens, cafès ràpids, muntanyes d’informes per entregar, trucades amenaçadores, comandes mal entregades, incidències mal tancades... Aquests pensaments es barrejaven amb el fort desig que em superava i que de seguida podria satisfer.
L’estrès acumulat i el mono creixent en línia ascendent conforme s’apropava l’hora de plegar, feien que anés enllestint l’informe que hauria d’entregar el dilluns a primera hora, amb rapidesa. Escrivia àvidament, tremolós, amb una gota de suor al front. Un glop d’aigua i una mirada a través de la finestra que em deixava veure una muntanya amb corriols, ajudarien a fer passar aquella darrera hora de la setmana.
L’hora arribà i sense ni dir adéu, vaig agafar el portàtil i correguí cap a l’ascensor, que era ple de bat a bat. Ho vaig deixar estar dirigint-me cap a les escales i baixant els graons de tres en tres, cargolant avall.
Ja al centre comercial, vaig obrir el portaequipatges del cotxe per deixar-hi l’ordinador, em vaig assegurar que a la bossa preparada hi duia tot el necessari. Després vaig tancar la porta, m’asseguí al volant i motor en marxa.
Mentre conduïa cap a l’esperada destinació, m’anava imaginant com em sentiria d’aquí a una estona i se m’acceleraven les pulsacions i assecava la gola. Vaig agafar l’ampolla d’aigua per fer-ne un glop, vaig engegar la ràdio, i vaig buscar una emissora amb música. M’aturà la cançó “The day that never comes” dels Metallica. En aquests instants vaig entrar a la carretera nacional i prement l’accelerador, em vaig situar al carril ràpid per continuar gas avall. Un altre glop d’aigua. A la ment passaven imatges de tota la setmana tancat a l’oficina: reunions tortuoses, treball intens, cafès ràpids, muntanyes d’informes per entregar, trucades amenaçadores, comandes mal entregades, incidències mal tancades... Aquests pensaments es barrejaven amb el fort desig que em superava i que de seguida podria satisfer.
Finalment, després d’entrar a la vila i agafar el carrer Olímpia per trencar cap a mà esquerra, vaig poder veure el rètol indicador de les pistes d’atletisme.
.
autor: Xavier Benet (conte amb 365 paraules justes)
.