Sona una cançó que no escolta, fuma un cigar que s’apaga per uns llavis que no l’han buscat més, uns llavis tallats per les conseqüències de no saber parlar en el moment oportú. Ara és massa tard es grava al cap, un cop, un altre cop i torna a repetir, que és massa tard, i es torna a asseure sobre aquell coixí que fa l’olor a la colònia d’abans d’ahir, sempre se n’ha ficat massa, una mania com una altra.
Sap que avui ha perdut moltes de les coses que mai va arribar a tenir, potser ha perdut oportunitats o ha perdut persones que no encaixaven a la seva vida, però és tant dur tancar la porta i notar el silenci de les ones del mar de la seva vida que no sap quina és, però sap què ha de fer, agafa el bloc de les seves notes particulars com ell l’anomena, escriu i es cansa, torna a sonar una altra cançó que sona per sonar i sense immutar-se agafa aquella fotografia que no havia estat capaç de mirar-se durant mesos, treu la caixa d’allò que mai no mira i hi troba més fotografies i més promeses que es van perdre com per art de la mala sort, però s’ha cansat de lamentar-se, porta 30 anys de laments i no ha arribat a en lloc, per tant, canvis de plans, llença totes aquelles fotografies d’aquell somriure que mai més compartirà, passa el drap de la pols i una veu que surt d’un dels cd’s que tenia perduts anomena la frase que necessita... “alguna cosa diu que no dubti de mi...”
Avui m'he equivocat, demà ja n'hauré aprés, avui he perdut persones que no encaixaven, demà en coneixeré de noves que encaixaran.
alguna cosa diu...
*
autor: Cesc, dels blogs Escrits perduts i Sense fer soroll
*