Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.
El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.
Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.
Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.
No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.
.
[Mors non separabit].
autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)
.Dibuix realitzat per ell mateix.
.